Encara hi és

El cas de la noia contaminada per l’epidèmia a l’Institut espanyol ens provoca un seguit de reflexions que sorgeixen automàticament. La primera, que el virus és encara entre nosaltres. A continuació, el fet que l’afectada ni se n’hagués adonat, perquè no tenia símptomes, ens recorda la traïdoria amb la qual pot actuar el “bitxo” en escampar-se sense que el transmissor/a se n’assabenti.

Un altre recordatori és la inexactitud de les estadístiques sobre infectats, i difunts, per la pandèmia. En el primer cas, l’abundància d’asimptomàtics i, en alguns estats, l’afany per dissimular-ne la magnitud, fan que les xifres oficials siguin més baixes que les reals. Tampoc no són més exactes les de defuncions per la malaltia. Per una banda no es discrimina entre morts per la Covid19 o per altres patologies coexistents amb el virus. Per l’altra, en diversos estats, començant pel veí del sud, només compten les morts en centres hospitalaris i un cop confirmats els positius en els tests. Intents com el de Catalunya d’afegir les estadístiques de les funeràries quan altres metges han certificat que el coronavirus n’ha estat la causa, no s’accepten.

En definitiva i sense cap intenció d’afegir preocupacions als ja atemorits o atemorides –molt probablement sense gaire motiu pel que explicarem– el cert és que les quantitats publicades són menors, volgudament o involuntària, que les reals.

Aquí, amb el vent a favor de la mida del país, ens trobem amb uns resultats paradoxals: més de mig centenar de defuncions són una de les quantitats proporcionals més grans del conjunt d’Europa. Però ja sabem com arriba a ser d’enganyosa l’estadística, i més quan la mostra és sobre un univers molt petit (allò del pollastre i els dos nàufrags).

Amb els tests serològics fets a més del noranta per cent de la població real, inclosos transfronterers, i els posteriors de detecció directa del virus en els casos sospitosos, ens trobem més a prop de conèixer la realitat completa que en la majoria de països de l’entorn.

Per si no fos prou, amb els equipaments enviats per la multinacional catalana Grifols i el sistema de proves conegudes amb les sigles TMA, s’ha obert i s’està aprofitant la possibilitat de continuar amb els cribratges de diversos grups de població: es va començar pel Pas de la Casa després de les primeres arribades de visitants francesos i s’ha continuat per alumnes i personal de diversos centres docents. Es així com es va detectar la contaminació de l’alumna del María Moliner, sense que ni ella mateixa ho hagués sospitat. I això ha permès iniciar els protocols de protecció a les persones del seu entorn i desinfectar a fons els llocs del centre per on havia passat.

O sigui, que si Andorra ja va ser un dels pocs –si no l’únic– estat amb analítiques fiables proposades al conjunt dels ciutadans –amb unes excepcions inferiors al deu per cent– ara, més que sigui amb un mostreig, però també amplíssim, poden sortir a la llum pacients que porten el virus sense saber-ho, però que el poden transmetre.

La situació és, sobretot en comparació amb col·lectivitats més grans, relativament segura. Si no amb la qualificació més desitjable de “Covid free”, almenys amb la de “Covid controlat”. La qual cosa no treu que es requereixi a la població, a tots i cadascun, que mantinguem el respecte –en cap cas por– al virus, que encara és viu entre nosaltres. I això vol dir la prudència elemental de mans netes, distància social mantinguda i per més seguretat, mascareta a la cara, inexcusable en llocs tancats. I així, fins que un dia arribi –que arribarà– l’avís que el perill ha passat del tot, per immunització general, amb o sense vacuna subministrada, o per extinció de l’agent contaminant. En terminis relativament molt curts va passar la mal anomenada grip espanyola, com la de Hong Kong, com l’aviària...

Per cert, si els col·lectius que rebutgen les vacunes persistissin també a evitar la immunització contra aquesta pandèmia, –quan es demostri segura i eficient, això sí–, potser seria l’hora d’aplicar la llei de l’estat d’alarma, per molt reticents que fóssim –que ho som– a retallar drets i llibertats. I recordem també el consell universal de vacunar-nos contra la grip comuna quan comenci la campanya. Més que sigui per no portar una altra vegada de corcoll el col·lectiu sanitari, de metges a personal de neteja, i tots els de la “primera línia” que prou càstig han rebut ja els mesos passats, amb uns esforços i sacrificis que, per molt que fem, mai els hi agrairem prou.

Nota al marge: La denominació internacional emprada en sigles del famós coronavirus sembla una convenció sense correspondència lingüística real amb un idioma concret. Si fos íntegrament en anglès, les primeres lletres haurien de ser Cr o Cro (de crown), i així seria en consonància amb la “d” de “disease” (malaltia, i no desembre com va dir una política espanyola). Concordant amb el substantiu, l’article ha de ser sempre femení “la” i no “el”, amb la complaença o no de les i els feminitzadors del llenguatge. També, amb sentit estricte i en català, el conjunt del nom podria ser més ajustadament “malaltia del coronavirus del 19”, o les sigles MCoVi-19 o bé MaCoVi-19. A expenses de correcció per lingüistes qualificats, que sempre serà benvinguda.