x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

D'allò assumible

Potser no és res més que incapacitat d’assumir limitacions a llarg termini
Actualitzada 20/06/2020 a les 06:39
Quantes limitacions som capaços d’assumir? Durant quant de temps? Sempre m’han captivat les històries de vida quotidiana –fictícies o reals, escrites, fotografiades, filmades, tuitejades...– durant guerres que s’allargassen. Escenes amb nenes i nens jugant a futbol, somrient, d’un tiet que toca l’acordió, d’un jove que aprèn a tocar el violí, de bromes macabres, de gent prenent la fresca i fins i tot agafant-s’ho amb calma quan sona l’alarma que avisa d’un possible atac aeri imminent. Situacions inversemblants, incomprensibles des del punt de vista doblement allunyat de qui s’ho mira racionalment i sense haver-ho viscut. Perquè sí, ho és d’irracional. I d’imprudent. I d’incomprensible. Però, alhora, és vida que es resisteix a fondre’s en simple supervivència, són rutines vitals que salvaguarden la humanitat, moments memorables que s’escolen en la grisor de la monotonia i la negror de l’amenaça constant. O, potser, no és res més que una simple incapacitat d’assumir limitacions a llarg termini. Per molt que ens hi vagi la vida. I si això ens passa quan l’amenaça trona com un avió que ens sobrevola de prop i com una bomba que esclata no gaire lluny, com voleu que no ens passi quan l’enemic és microscòpic i a molts de nosaltres ens han dit que no formem part d’un grup de risc. No estic defensant ni els gestos incívics ni les actituds poc solidàries, tan sols dic que com a col·lectiu, podem assumir restriccions importants durant períodes limitats de temps, però que com més s’allargassa la cosa, sembla –no soc pas psicòleg, parlo d’allò que observo– que la percepció del risc es difumini i que anem reequilibrant intuïtivament la nostra balança de cost benefici de les limitacions. Fins i tot quan ens hi pot anar la vida. Com quan conduïm, anem a la munta­nya o ens atipem de sucres saturats o de nicotina. I què fer-ne amb tot això des dels poders públics? La pandèmia ens ha deixat debats interessants pel que fa al grau d’intervenció de l’Estat: liberals demanant més múscul estatal, socialistes demanant que l’Estat afluixi... Passat el confinament, un vell-nou debat s’imposa: fins a quin punt hem de regular tot allò que sabem d’entrada que ni serà assumible de fer ni serà assumible de controlar que es compleixi? És exemplaritzant i útil o és postureig regulador?
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts