L'imperi de la llei... de l'embut

“Nosaltres decidim alguna cosa, la presentem al públic i esperem a veure el que passa. Si no hi ha revolta, llavors seguim.” (Jean Claude Juncker, 1999)

Seria pels volts dels anys noranta –del segle passat– quan la psicologia va manllevar a la ciència dels materials el concepte de resiliència, que és la capacitat d’un material per recuperar la seva forma desprès de sofrir una deformació. Els materials d’alta resiliència són capaços de deformar-se molt sense trencar-se. Ja el 1901 un politècnic francès, George Charpy, va dissenyar un pèndul per mesurar (a patacades!) aquesta característica dels materials.
La pandèmia de la Covid-19 està posant a prova la resiliència humana en dos àmbits: en primer lloc, la salut física i mental individual de tots nosaltres afectada per la virulència i la por que provoca el desconeixement de la malaltia; i en segon lloc, per les dificultats d’adaptació a les formes de gestió política d’uns biopoders que “fan combregar amb rodes de molí” els seus ciutadans, reduïts a la condició de súbdits, que han d’acceptar –a l’engròs– totes les decisions sense poder discriminar les indicacions, prohibicions i recomanacions lògiques i fonamentades, dels capricis i arbitrarietats del poder. D’un poder sense autoritat moral, que –com deia J. C. Juncker– utilitza la tàctica de l’ensinistrament per forçar la nostra capacitat de resiliència.
L’imperi de la llei, tal com s’hauria d’entendre en un Estat de Dret, és quelcom de molt semblant al que descrivia Plató a Les lleis: “La llei és el dèspota dels governants, i els governants són els esclaus de la llei.”
Justament, tot el contrari del que està fent el Govern d’Espot i els seus grups parlamentaris que li presten incondicional suport; un poder que ignora les lleis i que converteix els ciutadans en esclaus. Com l’embut: “Per a uns l’ample i per a altres l’estret!”
Hannah Arendt (Between Past and Futur) quan tracta de les desviacions del concepte d’autoritat, descriu els elements comuns “de tots el models, prototips i relacions autoritàries” que defineixen “l’home d’Estat com sanador i metge, com expert, com pilot, com l’amo que sap, com savi...” i els diferencia de l’auctoritas que és capaç de vincular els ciutadans a un projecte sense la coacció del poder.
El salt involutiu que ha donat el Govern d’Espot en aquests dos mesos i mig ha estat considerable. L’inventari de drets, llibertats, principis i lleis que han intentat conculcar, seguin la recepta de Juncker, i els que han acabat conculcant, comença a ser esfereïdor.
Tenim un ministre de Salut al qual li sobra la Constitució, les lleis, els reglaments i les ordres ministerials que ell mateix dicta. Per resumir: li sobren el BOPA, l’Agència de Protecció de Dades, el Comitè de Bioètica i l’oposició. Ha forçat, amb falses informacions, la participació massiva dels ciutadans en un experiment que, a hores d’ara, no se sap ben bé si ha estat sanitari o de sociologia política. Un experiment que, tot sigui dit, incompleix els objectius del Protocol d’estudi de cribratge Covid-19 aprovat pel ministeri de Salut. Sí que ha servit, però, per mesurar la resiliència dels pacients ciutadans, que no han volgut passar la vergonya d’aparèixer com els aneguets lletjos de la pel·lícula.
No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que Govern i els seus grups parlamentaris indestructiblement(?) fidels no toleren els partits que no voten com ells, no toleren les conselleres i consellers que fan preguntes, en definitiva: no toleren el pluralisme, volen uniformitat.
Han aprofitat el monopoli audiovisual per “ser a la sopa” de les famílies tots els dies i donar les informacions que més els interessen, amagant les dades menys agradables; exprimeixen la premsa subvencionada per intentar doblegar la voluntat de ciutadans i polítics que no combreguen amb les rodes de molí de la seva mutant estratègia, que en 70 dies ha anat del Covid Fear al Covid Ready, passant pel Covid Free.
Sotmeten els comuns per convertir-los en donants forçats, sense importar-los que aquestes donacions no tinguin cap encaix legal i que incomplirien de manera flagrant els principis reguladors de les finances comunals.
Ensinistrar –fer passar per l’adreçador– és el conjunt de tècniques disciplinàries que explicava Michel Foucault en els seus cursos al Collège de France.
Aquesta mecànica disciplinaria és el vertader cribratge que està fent un Govern que separa els ciutadans, no pas per el seu estat de salut (està comprovat que els seus tests fallen més que una escopeta de fira), sinó per la seva mansuetud. El Govern encasella els ciutadans entre els individus que saben mostrar-se dòcils i els que no poden o no volen conformar-se a aquest model imposat; un Govern que ens classifica en normals i anormals, que atia els seus estiracordetes per assetjar els dissidents.
Perquè a aquest Govern també li manca la intel·ligència de deixar tranquils els darrers rebels que no volem passar pel adreçador; com tots els autòcrates els manca un enfocament racional de la qüestió: volen trobar, volen acollonir i volen convèncer l’últim rebel; no saben que això costa cada vegada més, a mesura que s’acosta el resultat ideal: és pura economia marginalista. No volen admetre que és massa costós eliminar la minoria, a aquests pocs, però repatanis, que potser per pura obstinació(?) ens oposem als experiments polítics dels Stop Labs que –a patacades– volen mesurar la resiliència de la nostra personalitat.