x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Una cambra pròpia

De la incomprensible vigència de les remarques d’una visionària
Actualitzada 30/05/2020 a les 06:46
“[...] al començament del dinou les famílies de la classe mitjana no tenien sinó una saleta comuna per a tots. Si una dona escrivia, per força ho feia en aquesta saleta. I a més, com denuncia amb tanta vehemència la senyoreta Nightingale, «les dones mai no disposen de mitja hora... que puguin considerar seva», les interrupcions són contínues. Precisament per això era més fàcil d’escriure prosa i novel·les que no pas poesia o peces de teatre. No cal concentrar-se tant. Jane Austen escrigué així tota la vida. «Com se les enginyà per aconseguir tot això –ens diu el seu nebot a les Memòries que escrigué–, heus aquí una qüestió sorprenent, vist que no disposà d’una cambra on recloure’s i que gairebé tota l’obra la va fer per força a la sala comuna, subjecta a tota mena d’interrupcions»”. Sobta veure la vigència, dos segles després, de l’obra de Virginia Woolf i del seu consell ja clàssic: “La dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia.”
Sobta la seva vigència amb relació a la situació de la dona al començament del vint-i-u: els primers estudis ens diuen que elles han teletreballat menys que les seves parelles per fer-se càrrec de la canalla, per exemple. I sobta, més enllà del gènere, la clarividència de la Woolf i com darrere d’una qüestió suposadament artística, ella va saber veure tan d’hora una qüestió socioeconòmica. Sobta que una escriptora nascuda a final del XIX veiés això i que tot de governs hiperassessorats tinguin tantes dificultats per veure-ho a principi del XXI: per poder treballar i estudiar des de casa de manera efectiva, continua sent imprescindible disposar d’una cambra pròpia. De connexió a internet, sí; d’un ordinador o un dispositiu mòbil, sí; però també d’una cambra pròpia, d’un espai aïllat de les interrupcions. I no en tenim ni idea, en canvi, ni tan sols de com són els parcs d’habitatges dels nostres països, de les nostres ciutats, una pedra més en el camí de la possibilitat de fer polítiques públiques efectives, un incentiu més per al cafè per a tothom de què parlàvem la setmana passada, per projectar la nostra realitat com la realitat estàndard i per no entendre per què les coses no funcionen com crèiem que havien de funcionar. Fem, pel cap baix, dos segles tard.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts