Creat:

Actualitzat:

Si d’alguna cosa ha de servir la pandèmia que porta associada una crisi en tots els àmbits i sectors de la vida social, cultural i econòmica és en la necessitat imperant de repensar-se per canviar les perspectives. Alguns dels fruits d’aquestes reflexions es veuen materialitzats en documents escrits que de forma genèrica traslladen a la societat les inquietuds sobre una determinada situació o sector: són els manifestos, els quals acostumen a demanar l’adhesió als seus postulats per part de la societat o de tot aquell a qui li interessi el tema en qüestió. Els manifestos estan molt bé, són lloables i, si obtenen força signatures, indiquen que hi ha una inquietud col·lectiva, reflectida en el seu contingut, que vol avançar i millorar, que reivindica i que pretén mobilitzar. Però com ens indica la pròpia definició del seu nom, els manifestos no deixen de ser declaracions d’intencions genèriques, plens de propòsits que si no els recull ningú es queden en el que són. Això sí, estarà molt bé signar-los, cercar complicitats perquè com més gent i institucions s’hi adhereixin millor, amb desvergonyiment fins i tot. Ara bé, és cert que en el millor dels casos poden servir com a eixos per desenvolupar projectes i futures metodologies de treball per ampliar mirades. Però perquè això passi els manifestos haurien d’anar associats a voluntats i, sobretot, compromisos. Si no, si al darrere no hi ha una obligació, un deure, un contracte amb què demanes el suport perquè es facin realitat els projectes que en puguin emanar, l’adhesió no anirà més enllà d’estampar el teu nom en un full o formulari. D’això també n’hem de ser conscients.

tracking