de la meva agenda

Vostè pregunta

Estem acostumant-nos a les tertúlies televisives o radiofòniques, en les quals hi ha un torn de preguntes, acabades les exposicions del tema

Creat:

Actualitzat:

Estem acostumant-nos a les tertúlies televisives o radiofòniques, en les quals hi ha un torn de preguntes, acabades les exposicions del tema. Volem preguntar i que ens responguin... amb tota sinceritat.

Segons la Bíblia, la primera pregunta de la història de la humanitat la posà el qui ho sap tot, Déu. “Adam, Eva per què us amagueu?” Déu en el començament del món ens alliçona. Hi ha preguntes amarades d’amor:“És que heu menjat de la pomera prohibida?” És una pregunta que convidava al perdó. Un perdó, que els obria a la possibilitat de restar al Paradís. Però, desgraciadament, veiem que no hi va haver ni gota de penediment i van carregar les culpes l’un a l’altre. Adam es justificà: “Senyor, la dona que m’has donat...” I Eva: “Senyor, ha estat la serp...” Aquesta és la nostra actitud, en general, de tots nosaltres avui: carregar les culpes als altres, per excusar-nos de l’error comès.

Deixem l’Antic Testament. Passem al Nou Testament. M’entusiasma la pedagogia de Jesús. El Mestre provoca les preguntes en els seus seguidors i quan aquests li pregunten, sovint Jesús respon amb una altra pregunta. “Rabbi, què he de fer per anar al cel?” Jesús contesta: “Què diu la Llei de Moisés? Jesús, com el seu Pare Déu, fa també preguntes que són declaracions d’amor. Pregunta a la dona adúltera: “Ningú no t’ha condemnat?...”“No, Senyor.” – “Jo tampoc no et condemno. Ves en pau i no pequis més.”

Endinsem-nos en el segle XX que és l’escenari de la meva vida i de molts dels que em llegiu. Admiro Maria Montessori, gran pedagoga. Ens aconsella: “Procureu que els infants us facin preguntes. No els doneu respostes fetes. Feu que sigui cada alumne el que busca la resposta. Això sí, amb vosaltres al costat. L’infant se sentirà propietari per sempre més de la troballa de la resposta.” És una descoberta seva i una victòria.

L’estiu de 1966, arribo com a mossèn de Canillo. M’ofereixo a l’Equip CAMIC (Campaments del M.I. Consell), creat i dirigit pel gran mestre Pere Canturri per formar-ne part. El millor record que en guardo era el joc de nit amb els monitors i monitores. Quan la mainada estava al primer son, ens reuníem en una petita borda que li dèiem “canyauca”. Després de la revisió del treball de la jornada, jugàvem al joc de la sinceritat. Un de la colla s’oferia a seure voluntàriament al cap de taula per rebre preguntes sense línies vermelles de tota la colla. No es permetien trampes. O es responia amb la veritat o amb un silenci. El joc, rient o plorant, ens agermanava a tots. És tan eficaç que el continuo jugant a AINA. En acabar un torn de colònies, demano a cada monitor que m’escrigui una pregunta. Seguidament la llegeixen en veu alta. Cap d’aquestes rep la resposta del silenci.

Andorra creà la Institució de Cap de Govern i de Ministres l’any 1982. El primer Cap de Govern fou el lauredià Òscar Ribas. TV3 de Catalunya emetia el programa Vostè pregunta sota la mà mestra de Josep M, Puyal. Òscar Ribas es presentà al plató per rebre preguntes d’Andorra i d’arreu de Catalunya. L’última pregunta fou: “Em dic Maria. Soc mestra i cap d’un esplai de Bellvitge. Quan pugem a esquiar a Soldeu veiem una construcció d’una gran casa al costat de l’església romànica de Sant Joan. Llegim el rètol: Casa de Colònies AINA. Serà una casa sols per a la gent jove d’Andorra, o també hi podrem fer colònies o setmanes blanques els de Catalunya?” El bisbe Joan Martí, senzill com un colom i astut com una serp, fou l’únic que em demanà si l’havia encomanat jo, la pregunta. Vaig dir-li que no, quan en veritat era que sí. Una mentida piadosa. La pregunta feu més feina eficaç que tots els meus sermons i escrits de tot un any. Gràcies a TV3, Josep M. Puyal i Òscar Ribes la majoria d’andorrans començaren a comprendre que “allò d’AINA anava de debò”.

El meu professor de literatura de la Universitat de Lleida, Pere Rovira, em demanava que li portés cada setmana la revista Informacions. Un dia em va fer la reflexió que el títol de la Meva Agenda no havia de ser una pregunta. “Els lectors no volen preguntes”, em va advertir. “Demanen la teva resposta. Allò important d’un article és el títol i la foto que l’acompanya.” He intentat portar a la pràctica la lliçó rebuda.

El nostre Cap de Govern, Xavier Espot, s’ha ofert a contestar totes les preguntes a través d’ATV. Li agraïm el seu coratge, la seva sinceritat i també la seva afectivitat a donar les respostes. Admiro el seu coratge en un món tan gris. De les nombroses preguntes, sols hi hagué temps per contestar-ne 25.

Foren 25 les preguntes que respongué el Cap de Govern. Totes pertanyien al camp econòmic. Durant el Vostè Pregunta del Cap de Govern Espot em va venir al pensament Roger Garaudy, autor del llibre que tant m’ha ajudat a caminar per la vida Homme de Parole. En la crisi del Maig del 68, Garaudy era secretari del Partit Marxista de França, en plena crisi feu el discurs a una Assemblea General i els digué que una societat no s’aguanta sols amb la columna de l’economia, li cal també la de l’espiritualitat. La tesi defensada li costà el càrrec. Als pocs dies el feren dimitir. Què li passaria ara, avui?... El farien dimitir també a Andorra?

El meu dia acaba amb tres preguntes. Cada nit al peu de llit, Jesús em pregunta com un dia ho demanà a Pere, per tres vegades: “Ramon, m’estimes? Ramon, m’estimes? Ramon, m’estimes? Cerco el moment més feliç del dia i responc: “Gràcies! També gràcies pels moments dolents meus i els dels altres. Ajuda’ns a superar-los”. M’adormo en el silenci, que és la pregunta més important, la de la meva Confident. El mes de maig, amb la festa de les mares, m’ho fa reviure. Valentia en preguntar i resposta sincera.

tracking