Creat:

Actualitzat:

Algunes veus pessimistes del sector apocalíptic ens diuen que, quan s’acabi la crisi pandèmica, ens abocarem cap a una nova edat mitjana. De l’hortet amb quatre gallines, d’una nova ruralitat, dels multicentres i la dispersió. Un servidor, que va estudiar el període fa tant de temps que llavors gairebé era història contemporània, vaig aprendre que no tot era tan fosc ni negatiu com ens ho han pintat tradicionalment. Altrament dit que, si fos veritat la hipòtesi (que no ho crec pas) de la remedievalització de les nostres societats potser no patiríem tant. Sigui com sigui, estem experimentant ja un dels efectes centrals de la descomposició de l’imperi romà: la fragmentació de les entitats polítiques. L’imperi contra el qual lluitaven Astèrix i Obèlix es va convertir en un mosaic de regnes. Els dels sueus, alans, vàndals, visigots, ostrogots, longobards, merovingis, francs, queruscs, teutons i etcètera. Més enllà en el temps alguns regnes es van tornar a fragmentar, i encara va ser pitjor. El sacre imperi romanogermànic, que va perdurar fins a començament del segle XIX, era –als nostres ulls– un conglomerat impossible de més de tres-centes ciutats-estat, ducats, marquesats, principats i electorats… Però s’assembla al nostre món d’avui, dividit en quatre dies entre parells i senars, zones zero i zones u, províncies i regions sanitàries, departaments verds, taronges i vermells. Tots compartiments estancs, petits mons que es miren de reüll mentre aguanten l’alè. Sort en tindrem dels monjos irlandesos, que des dels seus escriptoris van preservar la cultura occidental.

tracking