El joc d'Andorra

Em va tornar a passar l’altre dia, després de molts anys: un joc reptador, ni fàcil ni impossible, i una quantitat no confessable de partides per aconseguir superar-lo. Passada una estona, amb la victòria a tocar, la temptació d’una dosi mínima de trampeta –compartir informació, en aquest cas– per saber què passa quan guanyes, per desmitificar la victòria. Aconseguit el llorer, la buidor: quan no suportes fer trampes –soc dels que s’emprenyen quan ens xiulen un penal injust a favor–, la victòria no té ni regust amarg ni textura aspra, simplement no t’arriba ni al paladar. Però ara ja saps que existeix, ja li has vist la cara, tens garanties de la seva existència. I l’orgull fa la resta: a mi no em calen trampes per arribar-hi, tan sols ho he fet com a via d’aprenentatge –com quan et feies una xuleta (el millor esquema possible) i no la treies. I un dia, pam. Al sac. Llorer merescut però gana insaciada: ho podria fer més ràpid, gastant menys comodins, amb jugades més elegants. Com els alpinistes per a qui el pic impossible no els satisfà de manera absoluta si no han obert ells la via o si no és una via alternativa.

Com a país som una mica en aquest punt. Ens hem aconseguit passar el joc més d’una vegada però ara tornem a la pantalla inicial. I hauríem de plantejar-nos com volem encarar aquest nou intent. Una opció, evidentment, passa per replicar el que hem fet els darrers cops: els mateixos trucs, les mateixes dreceres, les mateixes tàctiques, la mateixa estratègia. Una altra, però, passa per atènyer el mateix final –un nivell més que acceptable de riquesa i de benestar–, però explorant nous camins, jugant més amb les cartes de la sostenibilitat, de l’equitat, de la ciutadania, de la qualitat democràtica avançada. I evidentment, es pot fer una estratègia combinada: hi ha trucs de partides anteriors de què potser no n’estem gaire orgullosos però que poden ser molt útils per a algunes pantalles especialment complicades com ho seran les primeres... És un mal moment per pensar amb el cap fred i a llarg termini però és el moment per pensar amb el cap fred i a llarg termini. Tots atents. Concentració. Torna a començar la partida. L’objectiu? Passar-nos-la. Però fem-ho diferent. Ni que sigui perquè a la propera no tornem a començar des del principi.