Virus d'amor que mata

Vade retro! Marxa enrere virus d’amor que mata! ha estat un dels crits que ha ressonat en el silenci del Dissabte Sant, al cor de la Pasqua Jove d’AINA.

La creu plantada a la serra de Jerusalem sense el cos de Jesús. El sepulcre on Josep d’Arimatea i les dues Maries han sepultat el Profeta i han tancat i segellat el sepulcre. Els apòstols i la gent confinada a casa per la por. Només ens queda el Silenci! Un silenci dens i intens. De la profunditat del silenci emergeixen les veus de les monitores i monitors al caliu de l’església de Santa Creu al peu del poble de Canillo que reivindiquen: Vade retro virus que mates l’amor! i canten: Sigues lliure i camina / cap a l’estel que vulguis guanyar!

Esperem el Sol de Pasqua. Els joves d’AINA omplen d’estels el Silenci Sant. AINA fa del Dissabte del Tríduum Pasqual l’espai per compartir les vivències redemptores viscudes durant el curs.

El Guillem ens relata la seva inoblidable vivència a un orfenat a Madagascar. Des del voluntariat s’ha lliurat en cos i ànima al servei d’uns infants que no tenen altra riquesa que la seva extrema pobresa. Els companys s’han emocionat en sentir com el Guillem enyorava aquells nens orfes.

La Maria Navarro ens explica les seves vivències a Burkina Faso. Gràcies a ella, el Pare Alphonse i un dels seus col·laboradors compartiren un mes de colònies d’AINA de l’estiu 2019 . A més, gràcies al seu altruisme, ens assegura la comunió Burkina Faso – AINA.

La Maria Martin ha comentat el projecte que, amb el seu equip, ha realitzat a Guinea Bissau.

La llista de vivències dels monitors és llarga. Decidim que cadascú conti per escrit el que de millor duu al cor. Un servidor, els demano compartir la meva, de viva veu. La vivència de L’AMOR QUE MATA

Donava , fa molts anys, classes de cultura religiosa. Ha passat el temps. Però la història d’amor que em confià un noi de la classe la porto viva en l’ànima com si fos d’ahir al capvespre. L’alumne em confessà:

· La vaig conèixer quan tenia 16 anys. Me la presentaren en una festa. Me la feu conèixer un noi que em deia que era el seu amic. Fou un amor a primera vista. Ella em va fer embogir. Per ella vaig perdre el món de vista. El nostre amor anava creixent de dia en dia fins al punt que ja no podia viure sense ella.

L’alumne abaixà el cap tapant-se la cara amb les dues mans. Respira profundament. L’encoratjo a treure tot el que té a dins.

· Era un amor prohibit. Els meus pares no l’acceptaren i cercaren mitjans de tota mena per separar-me’n. A l’Institut em renyaren. La cosa portà l’efecte contrari, és a dir, enganxar-me més amb ella. I ens trobàvem d’amagatotis. Cada dia sentia més necessitat d’ella. Però em costava mantenir-la al meu costat. La volia però no la tenia. No podia permetre que em separessin d’ella fins al punt que vaig cometre una bestiesa per ella que em portà a la presó de la Comella. Em va venir a veure el professor de cultura religiosa a qui vaig retreure: ‘Si m’haguéssiu parlat més clar, ara no estaria aquí dins!’”

Aquell retret em punxà el cor. Des d’aquell migdia a la Comella, vaig fer el ferm propòsit de parlar clarament i durament dels amors que fan feliços i dels amors que maten els joves. Que ningú pugui dir per culpa meva: “Si algú m’hagués parlat clar!”

· Només sortir de la presó de la Comella, víctima de l’abstinència, vaig tornar amb ella, encara amb més passió fins al punt de patir un arravatament. Vaig agafar la moto del meu pare i vaig sortir tan embalat que no sé per quin àngel de la guarda jo vaig atropellar una mare amb la seva filleta que anaven tranquil·lament pel pas de vianants. Estava boig. Necessitava d’ella. L’accident fou la gota que vessà el vas. Em traslladaren a un centre del Maresme... d’allí a l’hospital de Bellvitge a la quarta planta.

En assabentar de la seva hospitalització, el vaig anar a veure. La soledat l’empenyia a parlar, a parlar... En una pausa que vaig aprofitar per donar-li la mà, li vaig demanar el nom del seu amor. Respirà profundament i em confessà:

· Co-ca-ï-na! Sí, ho ha sentit bé, cocaïna! A ella li dec el meu amor frustrat, la desfeta de la meva vida, la meva destrucció, la meva mort.

El jove morí als 39 anys.

Us confesso que encara avui sento remordiments de no haver fet més pel jove. ¿Havia de ser més valent i convidar-lo a fer campaments TAMARROS, malgrat l’oposició d’alguns monitors? Podia haver comentat aquests “amorios” amb els seus pares?

Escolto en el Silenci del Tríduum Pasqual: - Que cada jove visqui una bona comunicació de qualitat amb els pares, el mossèn, el monitor...; Que cada jove eviti la por que duu a la fugida de la realitat; Que cada jove reflexioni sobre els seus hàbits. No pot dir “un porro, unes cerveses... no fan res”;I sobretot que cada jove tingui vida espiritual: reflexió interior, pregària cada dia a la Mare de Déu de Meritxell. Ella, la meva Confident, aporta la serenor i la pau per ser lliure i caminar cap a l’estel que vulguis guanyar.