Està molt bé sortir cada capvespre al balcó a aplaudir els metges i infermeres que s’enfronten dia rere dia als efectes de la pandèmia malgrat la limitació de recursos per combatre-la. Conec algunes persones que fan aquesta feina i no tinc cap dubte que es mereixen un homenatge encara més gran fins i tot. Un homenatge que faig extensiu als professors que segueixen treballant des de casa perquè els alumnes no perdin el curs, als qui procuren que la població no quedi desproveïda de productes de primera necessitat, als qui segueixen tenint cura de persones dependents, als treballadors dels geriàtrics que de la nit al dia s’han trobat en una situació ben difícil des de tots els punts de vista i han de fer-hi front sense els estris ni la formació adients per al cas, i a tanta gent que està donant el millor de si mateixa per ajudar en tot el que pot dins les seves possibilitats. Però cal tenir present que tard o d’hora la pandèmia passarà, i llavors deixarem de sortir als balcons i tornarem a poc a poc a les rutines de sempre, i tots els homenatges que fem ara no hauran servit de gaire si quan tot hagi passat tornem a acceptar que les retallades que els economistes auguren que s’hauran d’aplicar afectin principalment els pilars bàsics de l’estat del benestar, com es va fer arran de la crisi econòmica del decenni passat. Una de les lliçons més clares d’aquesta crisi sanitària mundial és que els diners públics que dediquem a la sanitat, a la recerca, a l’educació, a serveis socials, a pensions dignes per a la gent gran, no són una despesa sumptuària. Lamentablement, és una lliçó que ens està sortint molt cara en vides humanes.