La tribuna

No es tornem boj@s

Amb la pròrroga del confinament ‘sine die’ potser es farà més difícil mantenir l’equilibri mental

Creat:

Actualitzat:

Prèvia: Fer servir el símbol @ per a plural de persones, indistintament del gènere, pot ser un mètode pacificador de la guerra de reivindicacions d’un idioma més just amb els sexes (seria equívoc aquí fer servir el sinònim de “llengua” per idioma).

Anem al cas: Que a la conferència de premsa del ministre portaveu aparegui cada tarda, imprès a sota de la pantalla, el telèfon per demanar ajut psicològic, és tot un indici de reconeixement que el confinament ens pot acabar fent perdre el senderi.

Circulava per les xarxes l’acudit d’una suposada consulta en la qual qui telefonava deia que havia començat a parlar a les plantes; l’expert li responia que aquest no era cap indici de malaltia, que ho seria en el moment que els vegetals li responguessin.

El cert és que, amb el tancament, la sensibilitat puja a flor de pell. I ja sensibilitzades, moltes persones van rebre amb desànim, potser fins i tot amb certa depre, l’anunci que el confinament es prorrogava, quan es va fer. “Per temps indefinit.”

Alguns diuen que hauria estat millor per al seu estat d’ànim anunciar-ho per dues setmanes més, o per tres, deixant l’esperança d’una fi a data fixa i propera, per molt que després es tornés a allargar. D’altres pensem, però, que aquesta mentida pietosa hauria esta pròpia de considerar els ciutadans com a nens, i no com a adults. O que arribar a un tercer allargament de la prohibició de sortir de casa hauria estat pitjor.

El ministre Martínez Benazet, encara sense el gat compartint pantalla, també havia pronosticat que s’apropa el “pic” de màximes contaminacions i que, quan es comencin a reduir, s’alleujaran les mesures actuals i com a mínim ens deixaran sortir a passejar per la natura, sense necessitat de gos acompanyant. És una altra manera d’animar el personal.

Encara més sense que els arrestats tinguem coneguda una fi de la sentència imposada pel Covid-19, l’aïllament de les persones soles sembla més difícil de superar, tot i la facilitat de les comunicacions electròniques i els múltiples oferiments de jocs, material audiovisual i llibres que ens ofereixen de franc a les xarxes.

Per a l’expresident uruguaià Pepe Mujica no és cap problema, segons deia al periodista Jordi Évole: “En temps de dictadura el van tenir sol en un soterrani durant vint anys, sense accés a cap element extern ni de distracció.

La convivència de la parella enclaustrada també es complica, els malentesos es multipliquen i la fricció esclata per qualsevol fotesa, potser sorgeixen de cop retrets sobre greuges antics, superats fa anys i panys. Diuen els sociòlegs que, després d’unes vacances compartides, sense les hores de separació per la feina, creix extraordinàriament el nombre de divorcis i separacions. I a aquests efectes, el confinament crea unes circumstàncies ben semblants, en compartir totes les hores de cada dia i de tants dies. I això que avui, si torna a ser diumenge, només n’hauran estat catorze.

Contra els riscos per a l’equilibri emocional i mental anunciats implícitament per Govern i sociòlegs, les principals eines són paciència, seny, comprensió, solidaritat, capacitat d’ocupació i distracció, a més de moments d’aïllament unipersonal dintre dels de confinament compartit, millor encara si el fem productiu o com a mínim formatiu, amb taules d’exercici físic i exercicis per a la capacitat mental, de manteniment de la memòria, també d’enriquiment cultural amb bon cinema i bona literatura, alternativament.

I amb tot, el pitjor –el que és veritablement esfereïdor– d’aquests xocs entre els membres de la parella, o de la família, reclosos, són els maltractaments masclistes, dels quals ja han sortit alguns casos als mitjans nacionals. Aquesta xacra no té final previst, ni previsible, com té la pandèmia. I per molt que es faci per combatre-la, per evitar que es mantingui, sempre serà poc.

tracking