Creat:

Actualitzat:

El superdimarts electoral del Partit Demòcrata nord-americà ha estat una demostració de com els interessos partidistes van per sobre de persones i idees. Malgrat ser una República jove el sistema electoral de l’Oncle Sam ha envellit malament. I el fet que en les primàries els vots no siguin directes, sinó que donen delegats, no ajuda. Resumint, de la munió de candidats que van començar (o afegir-se) a la cursa, a hores d’ara en queden dos. El senador Bernie Sanders situat a l’ala esquerra del partit; un socialdemòcrata, en termes europeus; un socialista radical, per no dir comunista, en nomenclatura USA. L’altre és el també senador Joe Biden, exvicepresident amb Obama; que allí el consideren del sector progressista del partit i que aquí, sent generosos, no passaria de ser un moderat de centre. No cal aclarir quin dels dos és el que compta amb tot el suport de l’aparell del partit. A mesura que Sanders sumava adhesions (delegats), la preocupació de l’establishment demòcrata anava in crescendo. Fins que davant l’evidència, abans del passat superdimarts, li van fer el que en termes de bàsquet anomenarien un “aclara”. La retirada de diversos aspirants (Buttigieg, Klobuchar i Steyer) va facilitar la concentració del vot “moderat” en la candidatura de Biden, que ara encapçala la cursa. Fins a principis de juny, quan s’acabaran els caucus poden passar moltes coses. A Sanders la situació no l’hi ve de nou. La seva força sempre ha estat en la gent; tant cert com que del seu partit no pot esperar-ne res. Només queda saber quin preu està disposat a pagar l’establishment Demòcrata en aquesta escomesa. Partit o país?

tracking