Escric aquestes ratlles sabent que el fet que el coronavirus arribi a Andorra és només qüestió de temps, si és que encara no ho ha fet. La permeabilitat de les fronteres i aquesta manera de fer tan humana, de creure que no cal que tots seguim les mateixes normes, fan inevitable una pandèmia global. Val a dir, però, que el més contagiós de tot plegat és la por i l’alarma. L’intent per contenir la propagació de la malaltia, sumat al canvi de criteri i a una manca d’informació sobre pautes bàsiques d’higiene s’ha confós amb un sentiment d’alarma generalitzada que ha fet esgotar els productes higienitzants i les mascaretes que no protegeixen de res. Una malaltia, per la qual encara no tenim vacuna, però que -segons els experts- és comparable a la grip de cada any. Malalties que ens han de preocupar en la mesura que formem part de la població de risc- persones grans, immunodeprimides i/o amb malalties prèvies-. O dels que no tenen la sort de viure al costat correcte de l’hemisferi i el seu sistema de salut no els ofereix garanties per pal·liar i fer el seguiment adequat de la malaltia. Per això és tan important contenir-la. Al final, el que falta és sentit comú. Deixar de pensar en conxorxes bioquímiques- ja en van fer una pel·lícula i no va acabar de funcionar-, i aplicar quatre pautes preventives que – fet i fet- hauríem d’aplicar sempre, i no només quan trona. Rentar-nos sovint les mans, no anar a treballar si estem malalts, fer servir mocadors de paper- i llençar-los un cop usats- i tossir al plec del colze en comptes de les mans. Tampoc hauria de ser tan complicat.