Gorra de cop

No vaig dur mai gorra de cop. És la dura realitat que demostra que la quantitat de cops que vaig rebre al cap va fer que estigui com un llum. Però, ai, els caminadors! Era ben menuda i ja me’n varen col·locar uns; en teoria, perquè aprengués a caminar. Potser hauria estat millor que em protegissin el cap i que em deixessin pelar els genolls a plaer. A mesura que em vaig anar fent gran, tot Déu em volia col·locar uns caminadors per fer-me passar el clau per la cabota. A col·legi, per començar a escriure les lletres, vaig patir els Cuadernos Rubio, en els quals no podies passar de la ratlla i, més tard, va aparèixer un foli amb unes línies fent de pauta (en dèiem falsilles) per tal que no sortís per la tangent (ja em devien veure venir). I en la vida de cada dia, tot eren gorres de cop: que si s’ha d’anar pel camí recte, que si no hi valen dreceres, que si naps i que si cols... En resum: fes com tot­hom, no siguis diferent i, sobretot, ni se t’acudi pensar per tu mateixa. Però si, per raons diverses, ets prou estúpida per fer-ho (això de pensar diferent), no se t’acudi dir-ho, que se’t menjaran de viu en viu. I, au, ara una gorra, ara un caminador. Amb tot, els vaig sortir carbassa: no he dit mai amén a res i sempre he fet la meva. I ara miro de continuar igual, intentant no passar per l’adreçador, procurant no fer la gara-gara ni la traveta a ningú, defensant allò en què crec i denunciant allò que em sembla una presa de pèl. I m’acusen de ser políticament incorrecta. Tot i que algú, des de Mataró, m’envia a la redacció del Diari notes anònimes –“Endavant, Roser, lluita contra les injustícies. Salut i República”–, a la majoria de gent no la convenç que li digui les veritats a la cara, encara que siguin les veritats subjectives d’algú que no tindria per què tenir ni veu ni vot, les veritats d’algú que no és ningú i que (per no haver tingut mai gor­ra de cop) no acaba de girar del tot rodó. El futur? Imagineu-vos-el: velleta, tancada en un geriàtric empassant-me l’orgull mentre un metge i una infermera em volen allargar tant sí com no una vida patètica, algun monitor em vol fer agafar una piloteta i, és clar, en un racó, uns caminadors rovellats i una malmenada gorra de cop.