No deixa de tenir el seu punt d’ironia que ara que a l’altra punta del món hi ha tanta gent que ha d’anar per força amb una mascareta per no sumar-se a les víctimes de l’epidèmia de coronavirus, aquí ens arriba l’època de l’any en què qui ho vulgui pot sortir al carrer tapat amb una màscara (ja sigui física o simbòlica) sense haver de preocupar-se que el tanquin al frenopàtic. O a la garjola, que tal com estan les coses cada cop cal filar més prim amb el que es diu o amb el que es fa per no despertar l’aversió de tanta gent com n’hi ha disposada a fer-se l’ofès, amb raó o sense. Més aviat sense raó, de fet, perquè, des que algú es va inventar allò que cal ser políticament correcte en qualsevol de les moltes formes d’expressió pública que adoptem en l’exercici de la convivència més elemental, ens hem tornat més porucs, i, per tant, més avorrits. I alhora es diria que hem fet tot el possible per oblidar-nos que no fa pas tant de temps hi havia moltes més prohibicions que afectaven les llibertats bàsiques de la majoria dels ciutadans i, tanmateix, a força d’enginy hi havia qui aconseguia ser políticament incorrectíssim i dibuixar al mateix temps una gran i lluminosa rialla enmig de tanta grisor. I, com és natural, l’avorriment acaba pansint l’enginy; i per això el Carnestoltes ha esdevingut una festa familiar que de l’esperit transgressor que se li suposava en origen amb prou feines si conserva una petita espurna de no-res. O potser el que passa és que els veritables transgressors ja no són al carrer, sinó que han ocupat altres dependències de l’entramat social, i no ens n’hem adonat perquè no hi ha manera de treure’ls la careta.