Potser opinar des de fora és molt fàcil, i segurament la situació, els condicionants i les bases aboquen a aquests escenaris, però la facilitat amb la qual en política es teixeixen i es desfan els fils de les aliances és sublim, digna de girs tragicòmics d’obres mestres. Els companys de viatge canvien a mesura que l’aritmètica parlamentària o les enquestes d’intenció de vot reflecteixen un o altre escenari de victòria. Ni ideals, ni objectius comuns ni, fins hi tot, i ara veureu un dels darrers episodis que viu el país veí, presó compartida.
Res és prou fort com per unir els polítics. Els socis que fins fa poc compartien fatigues i s’enorgullien de defensar un projecte comú deixen de mirar-se per albirar ambiciosos horitzons de poder. El que abans unia separa i el sol desig d’assolir les anhelades cadires de poder passa per sobre de qualsevol bé major o principi. S’obre la veda de la caça, l’estratègia es posa en primer terme al servei de l’interès i tot s’hi val perquè la fi justifica, ja ho deia sàviament Maquiavel, els mitjans.
I de sobte el poble que havia mostrat la força de la unió, que havia cregut a cegues, amb bena als ulls inclosa, que no es tractava de colors ni d’ambicions sinó d’un nou model, es desorienta enmig de la selva de la política més pura... la que s’obre camí a cop de matxet dins la jungla, la que davant defensa uns postulats, els mateixos que boicoteja darrere. De nou decepció, desafecció i a hivernar... perquè la carn és dèbil i servil a objectius impurs.