Creat:

Actualitzat:

L’afer del Pin parental ha superat totes les expectatives i ha provocat xocs entre els blocs polítics a Espanya. Es tracta de disposar o no de l’acord dels pares, perquè els alumnes puguin accedir a formacions, complementàries a la educació reglada i pautada. Aquí s’ha generat un fals problema, ja que els pares ja poden inscriure lliurement els seus fills a l’escola que desitgin. El plantejament curricular de cada tipus d’escola és com un contracte entre els pares i els centres docents, adherint-s’hi en funció dels interessos i de les creences de cadascú. Si ens atenem a l’Escola Pública, a França l’École de la République de Jules Ferry, aquesta és asèptica, amb les particularitats de ser laica, amb refús de les discriminacions de tot tipus i afavorint la igualtat. Aquests són els valors que han de prevaldre a l’Escola Pública. S’haurien de prioritzar els conceptes pràctics menys discutibles que contenen les matèries tradicionals. L’infant ja hauria de venir educat des de casa, amb els valors i conceptes forjats a la família. Aquesta meva afirmació és polèmica, ja que es planteja una pregunta bàsica: De qui són els infants? Dels pares? De l’Estat? De ningú? Entenc que la demanda del Pin parental s’ha produït, doncs, per la desconfiança, des del nucli familiar, amb els gestors de torn de la maquinària de l’Estat i amb l’aparició de les noves figures, sorgides amb l’avenç de la societat i que hom pot discutir de la seva idoneïtat. El perill de l’adoctrinament potencial resta, doncs, latent, i tot pare o mare responsable ha de romandre vigilant, davant d’una hipotètica aportació alliçonadora, puntual i arbitrària. També s’entendria que els responsables estatals dels textos educatius curriculars impregnin aquests de la dinàmica de la societat, perquè no es quedin obsolets i anacrònics. Per això ens cal un consens polític molt ampli en l’elaboració dels plans d’estudi, però mentrestant, Pin parental.

tracking