Entre rialles i plors

Venim de quinze dies de panses i figues i de mel i mató, de perfums de roses i d’essències de trementina, de torrons de tots els gustos i de nata amb neules, de galls que van a missa i d’estables que aixopluguen nadons, de tampatantams i de fum fum fums, de tions que caguen llepolies i de vells barbuts i reis de la quinta forca que duen regals, de simbombes i de panderetes, de passeuunesbonesfestes i de feliçanynouperatots, de somriures falsos i de desitjos estèrils, d’enganyabadocs i de rosegaaltars, d’anar pitofs i de dissimular ressaques... Venim de tot això, però, ara que ja ha passat i que no ens sent ningú, us confesso que, malgrat que, com sempre, m’he posat la màscara de la Carol i he rigut, la Roser ha plorat. En aquests quinze dies, el foc no ha parat d’assolar la terra, aquesta vegada focalitzat a Austràlia, on ha arrasat milers d’hectàrees, ha obligat a evacuacions massives i ha matat milions d’animals, entre els quals espècies endèmiques com ara coales, opòssums, uombats, cangurs o diables de Tasmània. Mentre nosaltres fèiem festa, l’inclassificable Donald Trump, en nom dels Estats Units, ordenava assassinar, amb nocturnitat (tot i que ho fes a ple dia) i traïdoria (que valent que es veu qui mata sense donar la cara), el general iranià Qasem Soleimani (un bon personatge també, no cal dir-ho), fet que pot provocar (tant de bo m’equivoqui i no l’hàgim de viure) una tercera guerra mundial. Si nosaltres ens amoïnàvem perquè a les cavalcades hi desfilaven homes blancs pintats de negre, el matí del dia de Reis, mentre tots desembolicàvem els regals i ens queixàvem perquè ens havien dut poca cosa i perquè no hi havia reines a la festa, un altre fill de mala mare matava la dona i la filla. Quan ens queixàvem dels insults que s’havien proferit en els àpats familiars, vam constatar la polidesa i l’exquisidesa de les intervencions dels aprenents de polítics al Congrés de Diputats espanyol i ens vam conjurar perquè aquesta manera de fer no envaís mai la política andor­rana. En aquests quinze dies, deia, he sabut que em venen dos nets més (d’aquells que em fan dir que soc una àvia putativa) i he patit la mort de l’amic Antoni Morell. Entre rialles i plors... així passem la vida.