x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Davant del 30 aniversari de la caiguda del mur de Berlín

Europa necessita que Alemanya segueixi sent un dels motors, un dels pilars sòlids
Actualitzada 27/12/2019 a les 06:44
Des del passat dia 9 de novembre estem commemorant un gran esdeveniment com va ser la caiguda del mur de Berlín, a finals de l’any 1989, i amb ell el comunisme soviètic. Ho recordo amb especial emoció, ja que jo aleshores era un alumne universitari, bo i tenir ja cinquanta anys. Era un repte personal aconseguir el reconeixement del que venia fent des de feia anys i panys. La premsa escrita i molt especialment el diari espanyol El País –el preferit de la majoria de professors de la Universitat Autònoma de Barcelona i també de l’alumnat–, era el referent. La notícia de la caiguda del mur que accelerà la caiguda com les fitxes del dominó d’un règim comunista que havia nascut arran de la Revolució russa del 1917 i que s’havia escampat com taca d’oli fins a amenaçar la democràcia occidental o capitalista. Recordo que a la classe, al bar, als mitjans de comunicació ens tenien enganxats davant d’aquell prodigi. Va ser tema d’estudi. La caiguda del mur que dividia Alemanya fou la premonició que el comunisme no era la panacea per als treballadors, el paradís, la superació de la divisió de classes. Era un règim opressor, dictador (“la dictadura del proletariat”, en deien) on una fèrria estructura política esclafava tot un poble al qui deia afavorir. La carcassa d’un règim on els líders decidien les vides de milers, milions de persones. Les eleccions només eren per als servils del comunisme, no hi havia possibilitat de cap classe d’alternativa. Sembla que vegi encara els qui es jugaven la vida quan intentaven passar d’una Alemanya oprimida, grisa –la República Democràtica d’Alemanya (RDA) es deia– a l’Alemanya de la República Federal i com eren acollits amb els braços oberts. El mur de Berlín, construït l’any 1961, pretenia tallar el corrent humà dels qui es revelaven del bàndol comunista i aspiraven a ser ciutadans lliures. Tot plegat era fruit de la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i la divisió d’Alemanya –la bèstia negra arran del nazisme que va portar Europa, Rússia i mig món a una guerra fratricida–. Les forces aliades occidentals i la URSS es van partir Berlín –l’antiga capital del III Reich nazi– en quatre zones: la dominada pels Estats Units, la Gran Bretanya i França per una banda i l’URSS per l’altra. Era l’anomenada “guerra freda”, que va tenir el món amb l’ai al cor durant dècades mentre els líders d’una banda i l’altra jugaven una sinistra partida d’escacs. He estat a Berlín i he pogut copsar in situ, encara que a anys vista, la ferida que va representar el mur, la seva caiguda i la reunificació del país germànic. Reunificació que malgrat els avenços encara no s’ha acabat. Encara hi ha qui considera que queda molt per fer. El cert, però, és que caldrà que passin una o dues generacions per esborrar el malson que va representar per als qui ho van patir. Recordo que vaig comprar un llibret on s’explicava tot el procés des de l’inici de la seva construcció, la divisió de moltes famílies, els intents per evitar que molta gent s’hi jugués la vida, les mil i una accions heroiques per sortir del “paradís” comunista i viure en llibertat.Havia de ser emocionant el passat dia 9 de novembre ser a la porta de Brandenburg i assistir al concert commemoratiu en què es va poder escoltar la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven, que va interpretar la Staatskapelle berlinesa. L’Alemanya del 2019 és molt diferent a la de 1989, fa 30 anys, en què la caiguda del mur va significar una gran abraçada fraternal i la unificació desitjada, amb l’Alemanya actual on l’extrema dreta –que fa tuf de nazisme ranci– planeja amenaçadorament sobre els lands de la República Federal. Europa necessita que Alemanya segueixi essent un dels motors, un dels pilars sòlids, de la Unió Europea. El president federal alemany, Frank-Walter Steinmeier, va fer un discurs commemoratiu amarat d’agraïments començant, primer, pels mateixos alemanys de l’RDA i llur valentia “que van fer caure” el mur ignominiós. També a Polònia, Hongria, República Txeca, que es segregà d’Eslovàquia, que van preparar fa tres dècades el terreny, el camí. També va tenir un record a l’expresident de l’URSS Mikhaïl Gorbatxov que des de dins del règim comunista no s’hi va oposar; al llavors president dels EUA, Ronald Reagan. Es referí al mur que “ja no hi és” però va afegir que hi ha “nous murs” a batre com la frustració, la ràbia, l’odi. Angela Merkel, l’actual cancellera, que vivia a l’RDA, per la seva part va dir que cap mur no és prou alt i ample “que no es pugui trencar”. A mi –fa 30 anys– no m’afectava directament la divisió alemanya, ni el mur. Però com a demòcrata vaig viure intensament la caiguda del mur de Berlín que va deixar al descobert els peus de fang d’un règim despòtic i anti democràtic com va ser l’URSS o el comunisme. Cal no oblidar la història per no repetir-la.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts