Mama Maria, Mama Pura, Mama Melània, Mama...

Al Paradís del cel hi canten els àngels. Mai més ben dit el proverbi: “hi canten els àngels”. I amb els àngels, tot el cor celestial compost “per una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar”, llegim per Tots Sants a l’Apocalipsi de Sant Joan. Tots ells han fet del Paradís del cel la seva residència eterna. Abraham fa un mes que deia al Michael del Pas de la Casa: “Entra, entra que aquí tot és glòria”. Un dels germans Macabeus en passar la porta demana a Moisès un tros de manà, el pa del cel. El Nil, que hi arribà prematurament, –ja que el xofer corregué més de pressa que el seu àngel de la guarda–, pidolà “una mica de pa d’àngel”, confonent el Paradís amb la sagristia de Sant Serni de Canillo. La senyora guapíssima, Melània, perfumada amb les essències del cel i la terra, exclamà davant de tanta glòria: “Al terme de la vida, no hi ha la mort, sinó la Vida que no s’acaba mai més.” Al Paradís del cel tot és pau, bondat, joia en plenitud, comunió. Recordem amb el “Virtus Unita Fortior”, i també amb liberté, égalité, fraternité. És la veritable trobada amb l’Estimat anhelat. Déu Pare, com tots els pares i totes les mares, no fa res per a ell; només pensa en els fills i les filles. Déu Pare creà el Paradís terrenal, fidel fotocòpia del Paradís celestial. El confià a uns joves bojament enamorats, amb aquest encàrrec: “Estimeu-vos. Sigueu feliços. Tingueu fills”. I tan sols afegí: “Respecteu tot el que us he dit!” Felicitat per als fills, però més felicitat per als pares i les mares, si els fills són feliços! Aquell 11 de novembre, amb els cims nevats, el sol resplendia tant o més que al juliol. Era l’estiuet de Sant Martí. El dia convidava a sortir a fer un tomb. El Pare Déu veié un dolç núvol blanc esmaperdut en el cel blavíssim. Estava trist com aquella vaca bruna que plorant cerca el vedell desmamat que el vaquer li ha llevat. El bon Pare Déu consola el dolç núvol blanc: “Deixa’m pujar sobre teu i anem a fer un volt per contemplar el Paradís terrenal.” Reïra de déu!”, exclamà el Pare Déu, mentre li baixava una llàgrima que el dolç núvol blanc eixugà amb tendresa. Què n’han fet del Paradís que amb tant d’amor vaig crear? Ara veig: Nens i nenes sense acompanyants, perduts en alta mar del món, famílies desnonades, persones grans asfixiades per la soledat i l’aïllament, joves que omplen la buidor interior amb l’alcohol, les drogues, el sexe sense amor, autoritats civils i eclesiàstiques que miren cap a una altra banda. ¿Què n’han fet els homes i les dones de la bellesa del paradís on dipositava l’esperança d’un món millor?... I, amb una veu entretallada per la gran tristor, el Pare Déu exclamà: “Tornem cap al Paradís del cel!” El bon Pare Déu feu cridar el seu Fill, tan Déu com Ell, i li confià Déu: P -Fill meu, molt estimat, hauries d’anar a restaurar el Paradís de la terra; està molt perdut. Terrenalment perdut. Quin sotrac va fer el cor del Fill, en sentir les paraules del Pare... I va començar un llarg diàleg: F –Com goses demanar-me viatjar a la terra? Tu ja saps com viuen la seva gent! Passaran de mi. Ho sento, Pare, em sento indefens. P. –Tu ja saps que compto amb un gran exèrcit d’àngels. He escollit el millor per a tu. Estarà sempre al teu costat. Et cuidarà. Et farà do del calze de la fortalesa que jo li confio. F. –Pare meu, soc molt feliç aquí al cel que omplim de cançons i de somriures. P. –L’àngel que t’acompanyarà et cantarà cada matí i vespre tots els dies cançons d’amor. T’omplirà de somriures. Farà de la teva estada a la terra un tros de cel. Hi seràs feliç. F. –No conec el llenguatge que parla la seva gent. No els podré entendre. Ells tampoc comprendran les paraules d’amor que tant agraden als sants del cel. P. –No t’inquietis. L’àngel que t’he escollit et dirà les paraules més dolces i més tendres que els humans poden escoltar i, amb molta paciència amorosa, t’ensenyarà a parlar amb els homes i dones encara que siguin d’un món tan diferent del nostre. F. –Què hauré de fer quan vulgui parlar amb Vós? Jo no puc passar un dia sense parlar-vos... P. –L’àngel ajuntarà les teves manetes, t’ensenyarà a resar, que és la manera que tenen els humans de parlar d’amor amb Mi. Ells saben que els estimo. F. –El dolç núvol blanc em confià un dia que hi ha núvols carregats de tempestats d’odis i d’enveges. Com em podré defensar? P. –L’àngel et defensarà, encara que hagi de donar la vida per tu. F. -Pare, no em veig lluny de Vós. No puc imaginar-ho. Estaré trist i deprimit, perquè no us veuré. P. –El teu àngel et parlarà sempre de mi i t’ensenyarà el camí perquè retrobis la meva presència. Jo seré sempre al teu costat. Passat aquell moment, uns càntics de Glòria al Paradís del cel i de Pau al Paradís de la terra omplien l’univers. Unes colles de pastors, d’infants, de joves, de persones grans festejaven el Nadal Jove i el Nadal de la Gent Gran a AINA, a totes les parròquies andorranes... i també arreu del món. Era la Nit de Nadal, la nit en què el cel es va unir amb la terra. Tot d’una, el Fill, que era aquell petit infant recent nat, va obrir els seus ullets i amb un somriure a la boca digué: F. -Pare bo Déu, ja hi soc, a la terra, però diga’m com es diu l’àngel que m’acompanyarà, per poder adreçar-m’hi. P. -El seu nom no és important. Tu li diràs : MAMA, MARE.