En un funeral

En una capital de províncies es va celebrar un funeral al qual van assistir milers de persones. L’església va quedar desbordada, plena de gom a gom. I a fora hi havia centenars i centenars d’éssers humans a peu dret. Un senyor que passava per allí i que no havia conegut el difunt, en veure aquella gran congregació de gent, va preguntar a un dels que esperava la sortida del fèretre, qui era aquella persona que s’havia mort. Un gran empresari?, un artista conegut?, un polític de renom? Aquell bon senyor li respongué: “Senzillament un home de la ciutat, una persona normal, un jubilat d’una petita empresa, un home que va dedicar la seva vida a fer el bé, a preocupar-se per tothom, a acollir els més desvalguts, a donar almoina a qui ho necessitava, amic de tothom, un home que mai va parlar malament de ningú i que va regalar amor a pleret durant tota la seva vida.”

El creador ens ha construït com a éssers interdependents. El contacte humà amb els nostres semblants és un element imprescindible en la nostra existència. I del contacte i la interrelació amb els nostres semblants, neix l’estimació i l’amor. Estimar i sentir-te estimat és una de les millors riqueses a les quals podem aspirar. Ser ric en amor és una benedicció del cel. I sentir-te estimat és directament proporcional al que tu estimis; com més amor dones, més amor reps. Aquesta és una regla que gairebé mai falla.

No hi ha satisfacció més gran que estimar i sentir-se estimat. Però insisteixo, sobretot estimar. És un precepte universal que professen totes les religions, és comú a totes, i fins i tot, aquells que no creuen en el més enllà estan d’acord que proporciona alts nivells de satisfacció personal.

A què millor pots aspirar que a sentir-te estimat? L’amor és la principal font de vida, és el manà caigut del cel que ens esperona a viure i que dona sentit a la nostra existència. Estima i et sentiràs feliç, seràs estimat i et sentiràs molt feliç.