Anuncis prohibits

El primer dimarts de desembre, tots els mitjans del país anunciaven en espais preferents la iniciativa del govern tripartit d’entrar al Consell una modificació del codi penal que impliqui multes de fins a 30.000 euros a la publicació d’anuncis de prostitució. Anem a pams: no cal ser feminista ni radical ni moderat per considerar una xacra social aquesta pràctica, majoritàriament resultat de l’esclavatge sota amenaces i violències sobre persones, o bé de l’estat de necessitat, que és una altra manera de victimari. I, tanmateix, les solucions buscades al primer món no han aconseguit eliminar-la: ni la legalització i regulació com una professió més, amb els drets i les garanties com qualsevol altre treballador, ni la prohibició, ni la que sembla més assenyada mesura en alguns països dels que habitualment s’esmenten com a modèlics, de castigar i multar els explotadors-abusadors, en lloc de perseguir les explotades-abusades. El projecte de llei entrat al Consell és, d’altra banda, d’una aclaparadora lògica interna amb el sistema polític i social. Si la prostitució està aquí prohibida i penalitzada, la seva promoció ho ha de ser. De fet, ja hem vist diverses vegades notícia d’intervencions policíaques i judicials sobre aquesta pràctica quan s’ha detectat fronteres endins. I, tanmateix, hi ha un plantejament que diríem “d’advocat del diable” sobre aquesta iniciativa legislativa, més enllà de raons que no serien justificades en referència als drets i llibertats constitucionals de comunicació i d’empresa, difícilment utilitzables quan es tracta de promoció d’un delicte. El principal dubte, que no oposició amb arguments objectius, és si aquesta nova penalització tindrà a la pràctica els efectes desitjats. Perquè també hem de ser clars: la clientela resident a Andorra ja sap perfectament on trobar el seu desfogament sexual a l’altra banda de la frontera però ben a prop, o fins i tot fer venir discretament a casa seva o a un establiment d’hostaleria algun d’aquests éssers humans cosificats. I és també de pura lògica que les previsibles sancions que es derivin de la nova tipificació penal no es podran aplicar a mitjans ni comunicadors amb seu a l’estranger, només als nacionals. Sobraria ara aportar arguments contra la prohibició basats en les dificultats econòmiques que les empreses de la informació, i de la cultura en general, afronten en un país de les característiques del nostre, començant per les dimensions, el cens de població i, dintre d’aquest, el nombre de persones amb capacitats suficients en l’ús de la llengua nacional. Amb la mateixa lògica, tanmateix, cal no oblidar que a hores d’ara arriben tota mena de mitjans estrangers, impresos i audiovisuals, per vies convencionals i encara més a través de xarxes informàtiques amb tota la diversitat dels seus continguts, il·legals inclosos. Fins i tot entre els impresos, hi ha diaris amb seu central a Barcelona que, almenys un cop a la setmana, inclouen informacions molt semblants a reportatges publicitaris pagats o subvencionats, explicant les meravelles d’aquestes valls, per no parlar de les enquestes preelectorals, en dates prohibides a Espanya, que sistemàticament s’inclouen en l’edició “andorrana” d’un dels diaris esmentats. I qui traurà a aquests o a d’altres –sobretot virtuals– els anuncis que en plena lògica interna es faran desaparèixer dels productes nacionals?