Quan sigueu al comú

Les eleccions comunals del Principat d’Andorra tenen un element a favor per envoltar-se de bones propostes, de bones vibracions. És el fet, sortós, de celebrar-se a les portes de Nadal, quan tot ens parla de caliu i de relacions cordials. Embolcallades per aquest sentiment nadalenc, la manera de dir les coses i la manera d’escoltar-les porten de bracet el toc agradable, el gest encalmat, poc sorollós. Així ho hem notat durant la campanya electoral, amb els diferents programes mostrats i debatuts en un clima serè i sense explosions de mala fe. S’han sentit, és clar, canonades carregades de retrets, d’opinions oposades, però lluny de ser tingudes com a fulminants atacs, més aviat han estat trets de salva, emmarcats en l’escenografia de qualsevol campanya electoral. Potser si les dates de les eleccions coincidissin en Carnestoltes o per Sant Joan o Sant Pere, per simpatia amb el salta i balla i els espetecs, les comparses de les diferents formacions haurien procurat fer més tabola. Olorant els torrons i els canelons, però, no és moment de donar cops de puny sobre la taula. A vegades, però, sí que calen cops de puny sobre la taula, o per dir-ho en paraules menys tibants: a vegades cal fer toc d’atenció i fer sonar sobre el taulell de la cosa pública la campaneta o el timbre per reclamar assistència. Qui seu a la cadira pública per decisió del poble, ha de tenir ben present que el vincle entre el càrrec i l’administrat és un fil prim i fràgil, però prou sòlid per permetre una comunicació i un intercanvi efectius i profitosos, que d’això es tracta. Qui seu al cap de taula i de la mateixa manera qui ocupa les cadires restants, es deu a la gent, al poble. Si des del setial comença a mirar per sobre de l’espatlla o a no escoltar o girar la vista davant les evidències que se li reclamen o les obligacions que li toquen per mandat públic, la seva posició s’assemblarà més a qui ocupa un tron i fa i desfà que al conseller equànime, de bon tracte, diligent, a qui acudim quan en tenim necessitat. Malament rai el càrrec públic electe amb aires d’altivesa i orgull desmesurat, perquè es distraurà en banalitats o caurà en superficialitats i deixarà de costat els valors i, encara pitjor, la dignitat que li correspon. Les eleccions comunals de demà portaran als diferents comuns moltes cares noves, perquè tret d’Andorra la Vella i Ordino, les altres parròquies porten a les llistes –per haver assolit els vuit anys de mandat qui ha estat cònsol– nous candidats. Deixant de banda les escudelles barrejades de sigles i aliances, el conjunt de candidatures es presenten a les eleccions conscients de les seves forces, també sabedores de les seves limitacions. Curiosament, la manera de dirigir-se a qui té dret a vot és exposar les idees o els projectes com si donessin per fet que governaran el respectiu comú, una tàctica de comunicació per la qual cal tenir molt ben moblat el cap i un discurs entenedor i segur. Però si durant la campanya hem pogut veure en els actes o a través dels debats a la televisió les més encertades o les més precàries maneres d’expressar-se, amb alguna intervenció que et fa posar vermell de vergonya, no podem dir que no posin il·lusió en les seves paraules, malgrat que la manera d’exposar-les, de llegir-les al paper, mostra poca desimboltura. És un fet que davant les càmeres de televisió es veuen les virtuts i les mancances, les quals donen ales per impulsar les millors candidatures i, a l’inrevés, pesen prou, les mancances, per fer carregosa i molt difícil la victòria. Quan sigueu al comú i ja amb la distinció d’honorables feu de casa comuna l’indret on el dia a dia de la parròquia es vetlla, es cuina i es cou, tingueu ben present la responsabilitat adquirida. Afinem-ho més encara: l’alta responsabilitat guanyada. Ocupeu les cadires amb la humilitat i el sentit de bé comú, com us han de recordar els símbols i les maneres convingudes ja observades per qui abans de vosaltres han viscut moments d’alegria i maldecaps també; han dedicat hores bones i hores dolentes a i per la vida de la parròquia. Sobretot, que la joventut no us faci anar al galop sense brida; mireu de contenir les forces per encertar en la comesa i si cal, i segur que us cal, parleu amb els més grans que per edat tenen per una banda el tremp, la serenor i la saviesa, bàsiques en qualsevol relació i empresa comuna i, per altra banda, per experiència, porten a la pell i encara al cor les marques de les escomeses i de les batalles –en el sentit metafòric de la paraula–, guanyades o perdudes. En qualsevol cas, que la professió de fe manifestada per escrit de les respectives candidatures, sigui guia i senyal i motiu d’entesa més que no pas de discòrdia en cadascuna de les parròquies. Bona sort i per molts anys!