La carota

“...No és, però, agradable ni segura la vida dels que viuen sempre sota la màscara”. I continua: “...I és millor d’ésser menyspreat per simple que ésser torturat per un fingiment perpetu.” És Sèneca al llibre La tranquil·litat de l’esperit, amb traducció de Carles Cardó, a la Bernat Metge Essencial, gairebé llibre de butxaca per llegir i rellegir amb pau i tranquil·litat d’esperit, lluny de la cursa de rivalitats electorals, polítiques o aventureres. Cabdals reflexions que parlen del fingiment, de la hipocresia, l’engany, la fal·làcia, la disfressa, l’aparença, la superficialitat, en definitiva defineixen la falsedat. Llegint les proclames –els titulars, podríem dir– a les candidatures comunals s’endevina una superficialitat absoluta: inconcreció, generalitats, res o gairebé res de concret i possiblement factible. He titulat aquesta modesta reflexió amb el nom de “màscara” precisament perquè la màscara és com els grecs presentaven les seves obres teatrals. I la política –bé, no sé si les eleccions són també part del teatre en què s’ha convertit la política, i gairebé segur que és l’única ocasió que hi ha referència presencial del poble, que és qui escull els actors que per representar l’obra encarregada que no és altra que gestionar de manera digna, honorable; per això porten aquest títol, sinó perquè, per fer bonic?– realista i beneficiosa per al poble que els paga per fer els papers als quals es presenten i volen lluir-se. És com el teatre: realitat i ficció? La política és doncs, realitat i ficció? Se’ls admira o vitupera als actors elegits, a la fi de l’obra (del mandat)? Em diran que si ho han fet malament no tindran la barra de presentar-se altre cop al paper, o se’ls castigarà no elegint-los més. Pura hipòtesi que la realitat nega tot sovint. No seria millor passar-los “factura” a la fi del mandat, de manera pública, també, dient-los que ho havien fet bé o malament, abans d’altres eleccions. Així ho feien els grecs, i comentant-ho amb un íntim i entranyable amic semblaria que es voldria posar en pràctica en algun lloc d’Europa. Andorra, petita, seria un esplèndid laboratori per a una gran trencadissa de màscares que no han representat bé el paper: per desídia, per mala veu, per incompetència, per presumpta corrupció, per fer el seu paper només per “remenar” el cul? I també, és clar, hi hauria l’aplaudiment per als actors lleials amb la comesa que el poble els lliurà quan els va elegir: el benestar i la millora, les veritables necessitats del públic que no és una simple platea passiva, indiferent en el que succeeix en les Cases Comunes. Sí, seria bo per a tots que fingíssim menys, ens lliuréssim de la màscara, de tant en tant, i en lloc de teatre, la nostra vida en comú fos més autèntica, real, i que quan un o una vol gestionar els afers públics ho fes a cor obert, sense fal·làcies, i sense disfresses, perquè el bé comú no té res a veure –em sembla– amb el teatre. O sí? No cal oblidar que tots i totes són més o menys dones i homes grisos, per tant no cal fer esforços per semblar una altra cosa: reprendre el paper de diva o de divo. Com diu el sociòleg francès Laval parlant dels Armilles Grogues: “Creuen que la democràcia local és un bé preciós. És un moviment molt local. Reivindiquen referèndums locals, allu­-nyats de la idea molt analista de l’extrema dreta”. Ben entès que parla de França, però ho cito perquè crec que cada cop més el món intentant escapar-se (la qual cosa és gairebé impossible) avaluarà més els poders locals. Que són els nostres Comuns amb carota o sense. I tornant a les nostres eleccions comunals, com deia l’editorial Diari d’Andorra de fa pocs dies: “És una campanya insulsa.” Però amb un altre tarannà còmic he volgut seleccionar dos titulars que els trobo sensacionals. Un: “Volem una parròquia sostenible i atractiva de cara al resident i al turista.” I l’altre: “Atraure turistes amb ponts tibetans.” Jo em pregunto, si no els atraiem amb els ponts romànics, ho farem amb els tibetans? Bé, en el món de la follia i del divertimento, tot és possible.