Creat:

Actualitzat:

Murakami ja va titular així una de les seves primers novel·les: Pinball, 1973. Ja sabeu el joc aquell en què el jugador intenta mantenir unes boles actives per un circuit polsant botons per tal que no caiguin a baix de tot del tauler inclinat. Els que faltaven més a classe els anys d’universitat saben bé de què parlo. Una mica com el dia a dia: sona el despertador i la bitlla metàl·lica surt disparada, i mires d’anar repicant a banda i banda del calaix sense caure pel forat, procurant tocar totes les tecles. A corre-cuita, encalçant reunions, llistes de tasques pendents i nits sense prou hores de son. I contenta, tu. Recordo ma mare que sempre m’explica que quan va nàixer la tercera dels tres germans fabulava sobre la possibilitat de tornar-se a quedar embarassada per descansar uns dies a l’hospital: la caricatura de l’esgotament. I no és per a menys. No me’n puc estar de comprovar -dia rere dia- l’estafa de la superwoman en la pròpia pell: combinar la feina, la família i un projecte vital sense morir en l’intent. El problema és que la recepta és estructural i aquí ningú vol tocar les estructures. La dona ha sortit al mercat laboral però l’home continua sense entrar a casa. I no parlo de fer el sopar i recollir la roba: parlo de la gestió del dia a dia. Aquesta feina invisible que coordina -com en un pinball furiós- el que falta al rebost, amb les extraescolars, la cacera dels regals de Nadal i repensar el menú de Cap d’Any. Mentre les hores passen, van sortint boles i anem sumant punts en un marcador que torna a posar-se a zero cada matí. Tot plegat, sense gaire sentit.

tracking