Ja són aquí

Ja els tornem a tenir aquí. No havien marxat mai, direu. I sí, tindreu raó, perquè quan des d’Occident es toleraven, s’incentivaven o es patrocinaven dictadures militars aquí i allà però sempre a la perifèria, ja eren ells, ja era això. Però és que ja els tornem a tenir aquí. I sí, direu que ja hi eren, que ja eren entre nosaltres. I sí, tindreu raó de nou. Hi eren amb camuflatges diversos. Amb el vestit de partits i organitzacions marginals, foragitades del centre del sistema, un cau de nostàlgics i de desorientats. També hi eren, amagats dins de partits de dreta hegemònics, majoritaris o amb opcions de govern, allà dins, en stand by, tolerant el format light de la dreta, esperant la seva oportunitat per agafar les regnes del partit i ancorar-lo cap a la dreta bona, l’extrema. També hi eren en forma de polítiques públiques: per frenar l’extrema dreta, els partits sistèmics, tant els de dreta com els d’esquerra es feien seu el seu discurs amb el petit contratemps que potser les persones d’extrema dreta no governaven però sí que ho feien les seves idees. Hi eren, doncs. Sí. No han deixat mai de ser-hi. Sí. Sí. El que vulgueu. Però és que ja els tornem a tenir aquí, hòstia, i no sembla amoïnar-nos gaire. Perquè ara els tenim en tots els formats: partits d’extrema dreta absolutament normalitzats i acceptats dins del sistema com qualsevol altre actor més; legislacions, polítiques públiques i decisions d’extrema dreta governant-nos el dia a dia; brigades de neonazis sortint de cacera imposant la seva cosmovisió a cops de puny; policies i militars exhibint sense rubor simbologia feixista… Però, ei, ho hem normalitzat. La independència de Catalunya, el Brexit, el terrorisme –per no parlar del circ: el futbol, els gadgets tecnològics, etc.–: a tots aquests temes els hem dedicat l’agenda informativa absoluta els darrers anys; la consolidació del feixisme com a una opció normalitzada més –una problemàtica d’un impacte molt més gran, d’un impacte potencial absolut en les nostres vides–, en canvi, és un simple tema més. Liliana Segre, una senadora italiana i jueva que va passar per Auschwitz ho deia l’altre dia: “Jo l’he viscut, l’odi, i he vist com de les paraules es passa fàcilment als fets.” No haver-ho viscut no ens hauria de servir d’excusa.