x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Històries del carrer

Tractin per un moment d'imaginar com era anar pel carrer fa deu o quinze anys, quan no existien els telèfons intel·ligents
Actualitzada 05/11/2019 a les 06:47
A les manifestacions en contra de la sentència del procés, la gent coreja la frase: “Els carrers sempre seran nostres.” El carrer és potser l’espai on més es demostra la capacitat de resposta d’una societat, el millor baròmetre sobre qualsevol situació política... Però avui no pretenc parlar de política, sinó sols dels carrers, del carrer.
Ahir, mentre caminava prop de casa, em vaig fixar un cop més com camina i què fa la gent que hi ha al carrer. No parlo de festes o manifestacions populars, sinó de qualsevol dia, a qualsevol lloc del món.
Altres vegades he parlat de l’absoluta dependència que té la gent amb el mòbil quan passeja pel carrer. És una constant que es repeteix de forma desmesurada.
Però, facin un exercici: tractin per un moment d’imaginar com era anar pel carrer fa deu o quinze anys, quan no existien els telèfons intel·ligents, i, si poden, vagin una mica més enrere en el temps, quan ni tan sols es veien els portàtils. El carrer era molt diferent; si algú ens pogués observar des de fora pensaria que ens hem tornat bojos, pendents com estem de l’útil i alhora estúpida maquineta.
El carrer d’abans era viu. La gent caminava i tenia més facilitat per mirar i mirar-te, per observar tot el que succeïa al seu voltant. Passejar era en si mateix tota una manera de gaudir de la vida, de viure el moment, d’entrar en contacte amb moltes coses que et podien entretenir.
Des de fa un temps hi dono voltes, i ja fa uns mesos que he passat a l’acció i he canviat els meus hàbits quan passejo. En la mesura del que m’és possible, si camino intento no estar pendent del mòbil. És a dir, si no espero una trucada important, no contesto, i si ho és m’obligo a aturar-me; però sobretot he optat per no estar pendent de les ximpleries que pots mirar més tard, sigui el correu, els missatges, els quilòmetres que has caminat, el que has de fer demà, l’última notícia i piulada o el temps que farà d’ací a una estona o demà. Si ja ets al carrer i ha de ploure, plourà, consultis o no el teu mòbil. I totes les altres coses que et queden pendents ja les faràs quan arribis a casa o al despatx. No és procrastinació (aquesta paraula que ara està tan de moda), és sols saber treure profit a la vida i al carrer.
Així que ara ja també puc dir que el carrer és meu, que intento tornar a viure’l de manera absoluta. Tinc temps de pensar o de badar, de mira o aturar-me, de veure com al meu voltant passen uns éssers absents entregats a la seva bogeria, i d’altres que aparentment semblen més lliures. El resultat segueix sent curiós. Hi ha gent, gran o petita, jove o vella, que sense ser esclava del mòbil sembla que camini per uns llimbs on tampoc vol o pot veure ningú.
I, sí, afortunadament, també hi ha gent, no diré que desperta, però que almenys es mou en una ona semblant a la que tu pretens bellugar-te, i, de vegades, veus coses interessants, o t’obsequien amb un somriure fugaç, després interminable al fons de la consciència.
I com més camines d’aquesta manera, més ho gaudeixes, i el carrer es torna a convertir en aquell lloc on tot és possible, o pots aturar-te en un semàfor i creuar un parell de paraules amb una persona que porta un barret bonic; o tan sols dir bon dia o bona nit perquè et surt des de dins, i emets un senyal que és un misteri fins on pot arribar.
  • #1 Genesys
    (05/11/19 07:26)

    El transhumanisme avança.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts