La tendresa

Envejo les muntanyes andorranes que durant l’hivern s’amaren de l’aigua de la neu per regalar-nos un estiu primaveral amb un verd intens i únic, i unes cascades, uns rierols cantaires que enamoren a tothom. L’aigua és una paràbola de la tendresa. Mossèn Cinto Verdaguer el 3 de setembre del 1873 s’encantà davant la cascada de les Moles de la Parròquia de Canillo. Li cantà: “Cascada generosa, ampla i d’un sol salt”. El bisbe Joan Martí em demanà que li fes una fotografia, el dia 6 de juny del 2002, any del centenari de la mort del Poeta Nacional del Poble de Catalunya.

Què serien les nostres muntanyes i valls sense l’aigua de la neu dels hiverns? Què és la vida sense la tendresa?

Maria encomanà la seva tendresa al seu Fill Jesús que ens crida: “Vosaltres que esteu aixafats i desesperats, veniu a Mi que soc dolç i humil de cor, i jo us alleujaré”. Cada pàgina de l’Evangeli de Jesús filtra blanor, suavitat, afabilitat, mansuetud, tendresa, dolcesa. En un món infectat d’agror i de rigidesa, la dolcesa evangèlica ressalta encara més brillantment. El meu petó de cada vespre a la meva Confident en tancar la porta del santuari és el cant: O dulcis, Virgo Maria.

Procuro beure en dejú, cada matí, un vas d’aigua de tendresa. Són moltes les limitacions que em fan patir. M’inclino a jutjar-me severament quan no em surten bé les coses. Sense voler, em deixo portar per les crítiques negatives que em plouen no sols dels allunyats, sinó sobretot dels propers. No en tinc prou a estimar-me a mi mateix. Em cal sentir la tendresa de l’estimació a mi mateix per renovar l’energia que t’aixeca i et fa caminar.

Per apaivagar la set de felicitat, no hi ha altre millor remei que la tendresa. “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà més set”. Aquestes paraules les confia tendrament a la Samaritana. “Cap dels cinc marits que havia tingut li havia ofert la tendresa que satisfà la set de ser estimat.”

La persona dolça i blana no és aquella que diu a tot que sí. No és persona tova. La dolcesa demana tenir un caràcter ferm, un bon domini de si mateix. És l’home i la dona humils. L’amor als altres és una única medalla amb dues cares inseparables: la cara de la tendresa i la cara de l’exigència. La tendresa sense exigència és populisme. L’exigència sense tendresa és dictadura.

Per quins set sous l’autor de l’amor ens demana la nostra tendresa: “Dona’m aigua!”, pidola Jesús a la Samaritana. La tendresa crea l’atmosfera necessària per al diàleg. La tendresa és el silenci de la gavernera que acarona amb el ventijol de l’aurora i es resisteix als embats del torb i també del foc. La tendresa és una abraçada, una encaixada de mans, una mirada als ulls (sense el mòbil), al costat, és dir “gràcies”, la creadora d’harmonia. La tendresa és la igualtat de gènere. És l’engruna de bon humor. És una acció solidària. És un petó que et fa sentir estimat. És dir “t’estimo”.

Una carícia que no es fa, un t’estimo que no es diu es perden per a sempre. Si es diuen, són l’aigua que fa créixer el roser de l’amor. Només tenim tendresa quan en donem.

La dolcesa és un valor meravellós. Jesús el va posar en el seu himne a la felicitat: “Feliços els compassius... Feliços els dolços i humils de cor...” Ens convida a conrear la rosa meravellosa de la caritat que és la tendresa. La tendresa que dono als ainistes la vaig rebre tota de la meva mama, i molts de nosaltres hauríem de recordar la nostra i la seva tendresa, que ens esperonaria a fer-ho igual.

Le Pére Talec escriu: “La tendresa, c’est l’amour qui sait donner, c’est l’amour qui sait recevoir; voilà l’admirable échange”. Posem unes gotes de tendresa en la nostra relació amb Déu i descobrirem que la fe és un diàleg d’amor. Déu ens diu: “A aquell que m’estima, jo l’estimaré i me li manifestaré”.

La dolça Mare de tots, la meva Confident, a qui l’arcàngel Gabriel digué: “Déu t’estima”, ens confia “¿No és meravellós que Déu no vulgui dir res més del que l’home i la dona diuen quan ja no poden de més? Un t’estimo, viscut, és la màxima expressió de l’amor.” I si el món visqués la tendresa en totes les seves relacions? No som capaços d’imaginar la felicitat que això comportaria: respecte, diàleg, ajuda, compromís, fraternitat, pau...