Si avui és dimarts (i no hi ha hagut cap imprevist) soc a Annaghmakerrig. Per gentilesa del ministeri de Cultura, que amb tanta generositat em va concedir un ajut, passaré uns dies tancat al meu refugi de Mullaghmore. Espero haver travessat totes les fronteres del viatge sense problemes (les reals, les somniades, les històriques, les virtuals, les morals, les entravessades). La casa on m’estic, que era la de Tyrone Guthrie, mític director de teatre, cosí de Tyrone Power, amic d’Alec Guinness, Laurence Olivier i Orson Welles, és a tan sols dotze quilòmetres de la frontera amb l’Ulster britànic. El darrer cop que hi vaig estar, al gener, els meus companys tenien un gran neguit pel futur. Què passaria, amb el Brexit? Instal·larien una hard border? Durant els trenta anys que van durar els Troubles, el conflicte armat a Irlanda del Nord, la frontera (que per aquí segueix el curs del Blackwater) era un punt calent, massa porosa per ser blindada del tot. Hi havia zones on l’exèrcit britànic no s’atrevia a passar. La Tyrone–Monaghan Brigade de l’IRA controlava sectors considerables del territori. Després dels acords del Divendres Sant del 1998, la violència es va acabar. Tres mil sis-cents morts. A Irlanda, la Unió Europea ha consolidat la pau, amb una frontera amable i sense controls. L’acord del Brexit considera tota l’illa com a part del mercat únic, respecta l’eliminació de duanes i passos fronterers, que hauria estat considerada una violació dels pactes de pau, i es crearà una mena de frontera virtual al mar. A pocs dies que entri en vigor, Irlanda, cent tres anys després de l’Aixecament de Pasqua, és a una passa més de la unificació. Ves qui ho havia de dir: i tot gràcies al Brexit.