x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Que tinguem sort

Els animals neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Nosaltres, com a animals que som, no n’estem exempts, d’aquestes quatre etapes vitals
Actualitzada 21/10/2019 a les 06:44
Els animals neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Nosaltres, com a animals que som, no n’estem exempts, d’aquestes quatre etapes vitals, però com a humans les vivim amb projectes, esperances, il·lusions, somnis, decepcions, entrebancs, alegries, penes, multituds d’estats i de situacions que ens sacsegen els sentiments, a vegades bons, a vegades dolents, i amb tots ells anem recorrent camins.
Aquests camins no els fem sols, ens acompanyen la família i tota aquella gent que anem trobant en diferents contextos i que anem incorporant als nostres cercles. Molts anhelem recórrer la vida acompanyats d’una parella, d’algú especial que ens agafi la mà per fer junts molts dels passos, que hi sigui present per gaudir de les coses bones i que tinguem al costat quan ensopeguem. Perquè la vida és preciosa, però encara és més preciós compartir-la amb algú, i créixer individualment a vegades, i en equip unes altres, però junts.
La vida és bonica, però complicada, i a vegades, de sobte, ens trobem que hi ha camins que semblen no tenir més recorregut i ens veiem forçats a aturar-nos. Portem un temps caminant en una direcció, agafats d’una mà, una mà amb què hem gaudit, ens hem emocionat plegats, hem rigut, plorat, somiat, una mà que hem de deixar anar per recórrer camins diferents, allunyats.
Són molts els sentiments que en aquells moments ens acorralen i ens posen a prova. Ens vam conèixer, enamorar, i vam començar a caminar junts, compartint experiències, planificant viatges, caps de setmana, reorganitzant la nostra vida per fer-hi cabre l’altre, i que s’hi sentís a gust, estimat, lliure, fent tot el possible per compatibilitzar fites individuals amb d’altres de conjuntes, buscant encaixar diferents caràcters, formes de fer i de pensar, perquè tenim un desig comú d’avançar plegats, a vegades ens en sortim amb facilitat, a vegades les situacions se’ns escapen de les mans i ens és més difícil, però sempre amb la millor de les intencions, i fent tot el que és a les nostres mans per sentir-nos feliços, i que l’altre també se senti feliç.
En aquells moments també floreixen sentiments i pensaments de culpa, d’impotència, de ràbia, d’haver gestionat diferent aquella o altra situació, però ja no hi podem fer res, l’avui és la conseqüència de molts ahirs, i ens acabem consolant fent-nos forts amb la premissa que tot el que hem fet ho hem fet pensant que era el millor, malgrat que després el pas del temps ens demostri que no era així. Tot ens servirà d’aprenentatges, ja que també els nostres demàs seran la conseqüència de l’avui.
A vegades és fàcil compatibilitzar, a vegades és difícil, a vegades podria ser molt fàcil però tot es va embolicant, o més ben dit, ho anem embolicant, perquè si simplifiquem, les coses són molt senzilles, però les compliquem. Tothom vol estimar i sentir-se estimat, això és fàcil de dir, i hauria de ser fàcil de portar a la pràctica, però a vegades no ens en sortim. Hi ha malentesos, orgulls, pors, decepcions que ens van sorgint i intentem gestionar tan bé com sabem, però no sempre ho aconseguim.
Són moments en què ens sentim buits i intentem apaivagar l’enyorança omplint els pensaments amb els bons records i experiències. Aquells somriures còmplices, aquelles mirades tendres, aquelles papallones a la panxa de les primeres vegades, que han anat evolucionant cap a unes altres sensacions de benestar, comoditat, i potser el costum fa que no apareguin, però es manifesten d’altres formes, com ara amb la sensació que produeix una abraçada a la nit a l’apagar el llum i buscar en l’altre escalfor per reposar.
I amb el temps, anem reprenent la normalitat, i si som capaços d’abandonar rancors i orgulls, ens quedem amb les petjades que ens han deixat, com ara haver conegut nous llocs i persones, haver experimentat altres formes de ser i de fer que ens ajuden a ser més oberts, més tolerants, que ens ensenyen que hi ha moltes realitats i que totes són lícites, i de totes se’n poden gaudir bons moments.
També ens queda tot allò que hem millorat gràcies a l’altra persona, perquè convivint amb els altres també aprenem, veiem altres formes d’encarar la vida que potser desconeixíem i de ben segur ens emportem molts petits canvis que ens han aportat i que ens fan ser millors.
Ja ho va deixar dit Antonio Machado, que la vida són camins que no estan marcats, que anem dibuixant a mesura que els anem transitant. També Steve Jobs en el seu famós discurs a la Universitat de Stanford ens va dir que només quan els hàgim recorregut i tirem la vista enrere podrem entendre les nostres decisions del passat a les quals avui potser no trobem sentit.
Hi ha persones que davant la vida es posicionen com a espectadors, i uns altres com a actors. Jo m’englobo dintre dels segons, a mi m’agrada anar a buscar les coses, i em desespera estar parat esperant que arribin, i això m’ha fet guanyar moltes coses i perdre’n moltes altres. Els primers gestionen millor el pas del temps del que ho fem els segons, però al final, per a tots passa el temps, i s’acaba curant tot. Llavors, quan les ferides han sanat i ja no couen, ens queda el desig que el seu camí sigui ben planer, que estigui bé i sigui molt feliç, tal com va cantar tantes vegades en Lluís Llach: que tinguem sort, i que trobem el que ens va mancar ahir.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts