I... què es diu?

En un món on sempre ens sembla tenir més drets que obligacions, estem pendents d’una cosa tan senzilla com difícil: l’art de donar les gràcies. La gratitud és un camí obert a noves generositats o al fet que, aquell que va sortir a la nostra trobada quan el necessitàvem, torni a brindar-nos detalls una altra vegada quan ens facin falta.

La ingratitud, ben al contrari, és una actitud que ens tanca moltes finestres. Com molt bé diu Gaspar Betancourt: “La ingratitud és l’amnèsia del cor.”

És d’agrair que persones que no tenen cap compromís amb nosaltres es detinguin en el seu camí per socórrer-nos si ens fa falta.

Una cosa així va ocórrer en aquella trobada generosa de Jesús amb els deu leprosos. En veure el seu estat físic i corporal, Jesús es va detenir, els va mirar i escoltar… i els va curar a tots. Però solament un d’ells va tornar sobre els seus passos i va tenir la gentilesa de donar gràcies a Jesús per aquella completa curació.

Hem avançat molt en la societat que ens toca viure però tinguem en compte que en alguns aspectes hem anat deixant pel camí valors que fins fa quatre dies formaven part de la bona educació: com les mínimes normes d’urbanitat, el respecte als altres i especialment el fet de saber dir gràcies.

Els pares o els nostres professors, els nostres sacerdots o els responsables de la nostra educació quan nosaltres érem petits –en rebre un regal– sempre ens solien demanar: què es diu? I tot seguit, conscients del nostre oblit, responíem: gràcies!

També som tremendament desagraïts a Déu. Pensem que les destinacions del món, el dia i la nit, el sol i la lluna, la salut i el benestar… depenen exclusivament de l’ésser humà. Per què donar gràcies? Tinc dret a la llum, a viure, a ser feliç! És un pensament habitual, fins i tot en persones que ens diem creients. Quina llàstima!

L’eucaristia de cada diumenge és una aturada en el nostre caminar per a donar gràcies a Déu pels molts beneficis que ens dóna, per la vida i pel treball, pels amics, pel present i especialment per la fe i pel futur que al costat d’Ell ens espera.

Més enllà de l’oportunisme que podem considerar com a imprescindible o vàlid per a donar gràcies a Déu, que no ens oblidem sobretot de donar-li gràcies per la nostra fe. Una fe que ens fa confiar en Ell, esperar en Ell, recolzar-nos en Ell i curar-nos de les nostres infidelitats a Ell.

El món de les presses, de l’individualisme i de l’egocentrisme fa que ens passi factura també a nosaltres. Sovint pensem que tots els béns venen de qualsevol lloc… menys de Déu. I això no és així.

Si volem, podem.