Espirals

Avui fa fred i jo vull fer una columna important. Començo malament, observareu, perquè, d’entrada, la primera frase és incoherent (allò dels churros i les merinas, ja m’enteneu –per cert, què carai és una merina?) i inconcreta (què carai vol dir important?), però ves... renunciem-hi, doncs. A més, es tracta d’un objectiu estúpid: encara que em sortís un bitllet rodó, me n’oblidaria aquesta mateixa tarda. La setmana passada em va aturar pel carrer algú de qui el nom ja ha circulat com a consolable (m’encanta aquest sufix de potencialitat aplicat al càrrec de cònsol) i em va comentar com li havia agradat la meva columna d’aquella setmana. Jo li vaig agrair l’afalac i vaig evitar mirar-lo directament als ulls, orquet com sóc, i mentre me n’allunyava, me n’adonava que era absolutament incapaç de recordar de què carai havia escrit uns dies abans... Em passa sovint darrerament. I, associat, un calfred: i si cada setmana faig la mateixa columna repetida? Improbable. Però... i si he fet la mateixa columna dos cops. O tres? Aquí podríem tirar de fals cultureta i argüir que Borges diria allò que mai caiem dos cops en un riu perquè la segona vegada ni nosaltres ni el riu som els mateixos que la primera i blablabla. Imaginem que no, però. Imaginem que cada setmana he aconseguit introduir un punt diferent. Un matís si més no. Avui, però, toca fer-ne una altra. I els dubtes són sempre els mateixos. Em limito a parlar d’Andorra? O té sentit mirar-me el món des d’aquí? Em centro en l’actualitat? O em puc permetre parlar de temes intemporals? I el to... maleït to... Reflexiu? Mordaç? Satíric? Directe? I després pensar en si he de pensar o no en si us interessarà més o menys tot i que, sincerament, no em faig gaire la pregunta, deu ser que no hi ha premsa interessant per llegir els dissabtes com per haver-me de sofrir si no us interessa gaire la meva divagació hebdomadària. I, per acabar, el clàssic dels clàssics: “Nen, ves amb peus de plom, que després...” Però ai... aquí sí que no. Vivim en un món tan esbiaixat i polaritzat que els graus d’indignació venen cada cop menys motivats per allò que passa realment i més per les predisposicions amb què ens enfrontem a la realitat. Per tant, millor no capficar-s’hi gaire... I, això, crec, ja ho havia dit algun altre dia.