x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Les normes del clientelisme

Espot va esmentar una verdadera allau de motius (subjectius) per a la destitució de Chato: ètica i estètica, mentida, lleialtat, ministre enganyat, “amistat preexistent...”
Actualitzada 16/09/2019 a les 06:42
No em sembla gens estrany que l’exsecretari d’Estat d’Economia tingués la convicció que podia continuar fent d’àrbitre. Després d’escoltar les afirmacions del ministre d’Economia, ratificades pel ministre portaveu i posteriorment pel Cap de govern, dient que el Sr. Chato no havia comès cap irregularitat, el més lògic és que el secretari d’Estat destituït es considerés autoritzat a prosseguir la seva esportiva activitat, això sí, complint amb l’Agència Tributària.
També és cert que molts dels ciutadans del país no compartim les opinions que, sobre la segona activitat del Sr. Salustià Chato, havien expressat de manera unànime i sense cap escletxa el cap de Govern, els seus ministres, els grups parlamentaris que donen suport a aquest govern, les executives del partit Liberal i de DA. Un ampli sector de l’opinió pública interpretava les lleis de la funció pública i de Govern d’una manera menys benèvola, i així ho vam dir; perquè la lectura de les lleis esmentades no deixa cap mena de dubte sobre la irregularitat que comet un funcionari quan exerceix una segona activitat remunerada.
La destitució del secretari d’Economia, anunciada el matí de l’11 de setembre pel cap de Govern (i aprovada per unanimitat pels mateixos que una setmana abans no veien cap irregularitat), no ens va sorprendre a molts que sabíem que aquest cessament tardaria més o menys temps, però que inexorablement havia de produir-se.
El que em va sobtar van ser els motius. Espot va esmentar una verdadera allau de motius (subjectius): ètica i estètica, mentida, lleialtat, ministre enganyat, “amistat preexistent...”; amb una absència flagrant de motius objectius, polítics i jurídics.
La meva primera reflexió va ser la de creure que estàvem davant un cas de colonització de la política per l’ètica i que, tot i el respecte que devem tant a l’ètica com a la política, estava fora de lloc fonamentar una decisió política (?) exclusivament amb arguments ètics.
Rellegint amb més minuciositat les cròniques de la compareixença d’Espot i la seva insistència en el tema de l’amistat entre Chato i Gallardo, em vaig adonar que el tema no es pot analitzar amb els criteris d’un Estat de dret democràtic basat en l’imperi de la llei: la Constitució encara està molt lluny d’entrar en els cervells i en les voluntats dels hereus polítics dels cacics preconstitucionals.
En conseqüència, no és en la filosofia política i moral en la qual hem de buscar les explicacions d’aquest estrany comportament dels que governen el país; per analitzar els clans que monopolitzen el poder és més productiu cercar en la sociologia i en l’antropologia; anar també a les novel·les “socials” franceses del segle XIX i començament de XX: Balzac, Proust... També revisar l’essència de les relacions entre els cacics i el seu seguici; hi ha abundant literatura sobre el caciquisme espanyol de la Restauració.
Per explicar la relació entre els dominadors i les persones dominades, entre els serfs lligats pel seu cor al sobirà, Balzac posava el següent exemple: “La fe que fa veure a un jove monjo els àngels del paradís és molt inferior al poder del vell monjo que els hi mostra”. A Le cabinet des Antiques descrivia com es cria (educa?) en la “religió del moi” els plançons de les velles famílies nobles.
Balzac posava el dit a la nafra quan atribuïa a aquella vella noblesa la seva tirada a “menysprear les lleis noves per no obeir més que les màximes del codi noble”. I parlava d’una gent incapaç d’entendre que hi ha una justícia, unes lleis i uns ciutadans iguals i amb els mateixos drets que ells.
Joaquin Costa en el seu opuscle Oligarquía y caciquismo (1902) escrivia: “És com la superposició de dos Estats, l’un de legal, altre consuetudinari: màquina perfecta el primer, però que no funciona; dinamisme anàrquic el segon, en el qual la llibertat i la justícia són privilegi dels dolents, on l’home recte, com no claudiqui i s’embruti, sucumbeix.” El sistema, amb algunes variants, segons la regió, la província o el poble, consistia que el patró proporcionava béns materials, protecció i accés a diferents recursos, privats i públics; i el client, al seu torn, oferia serveis personals, lleialtat i suport, que podien traduir-se en vots..
Altres estudis més recents sobre el caciquisme espanyol –sobre l’andorrà, que jo sàpiga, ningú ha gosat escriure ni una sola línia- ressalten el lèxic de les relacions de clientela. El llenguatge habitual que s’utilitza allí on s’instal·la el patronatge polític, recalquen l’afecte, fingit o real, entre les parts. Cada jefe prefereix tractar els seus seguidors o partidaris, d’amics. Tanmateix, la relació entre els caps i els seus partidaris és d’una forta desigualtat quant a la disposició dels recursos de poder; podríem dir que és una “amistat desequilibrada”, com la descriu J. Pitt-Rivers, en el seu estudi sobre un poble de la Sierra de Grazalema.
Els canvis de lideratge i les escissions dels liberals andorrans no han alterat el funcionament del sistema: les relacions personals, els codis no escrits, l’intercanvi desigual, la persecució de finalitats particulars i l’absència d’ideologia continuen definint la seva pràctica pública. Han canviat els protagonistes; ja no són terratinents, notables o prohoms, ara són substituïts per polítics que pretenen ser professionals, però que tenen un nivell de juniors amateurs, dirigents d’una caricatura de partit, obsessionats, al preu que sigui, per remenar les cireres.
Chato no ha caigut en desgràcia per desobeir les lleis d’un Estat de dret; d’aquesta falta ja havia estat absolt pels seus superiors; contràriament, no li han perdonat trencar els codis interns d’obediència i lleialtat al jefe, a l’amic. Així funciona aquesta penya que no acaba de sortir de les ombres de l’ancien régime.
Dels Demòcrates i d’Espot ja en parlarem un altre dia.
7
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts