x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV
Foc i lloc

Ell. Andorra

No sabré mai la seva història. Però he decidit transformar-lo en una personificació de casa nostra
Actualitzada 31/08/2019 a les 06:33
No sé com es diu. No sé qui és. Podria ser el tiet gran d’algun dels meus amics, podria ser amic dels meus pares, però el cas és que no l’he vist mai amb ningú ni en cap lloc reconeixible com darrere un taulell, dins d’un uniforme o entrant a casa d’un portal conegut. Què? Seixanta molts? Setanta-pocs? Sí, potser setanta-pocs... Baixet. Mirada perduda. Em recorda vagament el Carpanta, extret d’un dibuix de l’Escobar però sense cap bafarada associada —no li he sentit mai la veu, no l’he vist mai parlar amb ningú— i, tot i que és molt agosarat i no té massa sentit pensar en aquests termes, si hagués de fer una juguesca diria que és d’origen andalús. Però que potser ve de Galícia, eh, no em feu massa cas... El cas és que el vaig tornar a veure l’altre dia. Sol. Mirada perduda. Fent cim a la plaça Rebés tot just acabada la pujada del doctor Vilanova, fent via cap a Meritxell o cap a Príncep Benlloch, per vagarejar una estona més o potser per anar a recollir la neta a alguna activitat, ves a saber. No sé com es diu. No sé qui és. Desconec la seva història. Però veure’l és sentir-me a casa. L’he vist tota la vida. Me l’he anat creuant d’ençà que era un menut que tornava sol als migdies des de la Peletera per dinar a casa. O anant a buscar el clípol sortint del Lycée o de l’entrenament de bàsquet. O fent el bèstia pel carrer amb la colla. O mentre la fèiem petar amb els fumadors fora del restaurant en un dinar o un sopar de feina. O portant les meves filles a les classes de música. Sempre hi ha estat. Sempre me l’he anat trobant. I no me’n vaig adonar fins a l’altre dia, fins a l’últim dia que l’he vist, fins ara. Discret. Tristoi. Mirada perduda. I jo que pagaria per conèixer la seva història, per saber què el va portar a aquestes valls, què ha fet aquí d’ençà que va arribar, què l’ha mantingut aquí, què l’ha retingut aquí. Sé que me’l tornaré a trobar i sé que no li demanaré la seva història. En bona part, perquè he decidit mitificar-lo i transformar-lo en una personificació, en la personificació d’aquest país nostre, tan extraordinari a voltes i, a voltes, tant de mirar només cap al futur, tant poc de reconèixer qui l’ha tirat endavant, els pioners -tan creatius- i els qui van ajudar a fer possible aquella bogeria com és el cas, n’estic segur, de l’home que avui ens ocupa.
Etiquetes
  • #2 Tu molt andorrà però gens solidari
    (01/09/19 14:46)

    Jo Andorrà, ell segur que no. va dir..
    De demagògic rès! Aquest article glosa la soletat, la poca empatia, la indiferència de la societat envers persones necessitades, materialment i també emicionalment. Bravo Yvan per mostrar-nos una realitat punyent!

    Respondre
  • #1 Jo Andorrà, ell segur que no.
    (01/09/19 00:25)

    Demagògia barata.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2022 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts