x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

L'hora dels adeus

En un petit país del Pirineu, una flor blanca mor ofegada per tones de ciment
Actualitzada 29/08/2019 a les 06:39
S’acaba agost i n’estic ben contenta. Li dic adeu des de la recança i el record de tots els agosts que se me n’han anat plens de somriures, d’alegries, de naixements i de festes: l’agost que em va veure néixer, el que em va acompanyar en el primer festeig a la font de l’Arbre, el que em va dur a abandonar la casa dels pares i a volar, els que em duien per terres de Castella a experimentar el “vivo sin vivir en mí” dels havent dinat regats d’orujo blanc a quaranta graus i enmig d’algun rostoll, el que em va regalar en Poqui i la seva companyia, els de les ballarugues i els cubates de Bacardí de la joventut en qualsevol festa de poble...
Amb l’edat, potser m’hauria de ser més fàcil acomiadar-me de les coses, però no és ben bé així, o, si més no, no és així en tots els casos. En la columna del 23 de maig us deia que, en sortir de casa, m’havia començat a amoïnar perquè havia vist uns homes talant arbres i aixafant les flors en l’últim camp amb grandalles que quedava a prop de l’edifici del Comú d’Encamp i em dolia pensar que el 2020 ja no se’n cantaria ni gall ni gallina, d’aquells narcisos poètics... S’acaba agost i avui, en passar per davant de la parcel·la, no he pogut evitar el llagrimeig: una màquina ja ha començat a foradar la terra i aquells meus mals presagis comencen a fer-se certs. He plorat les grandalles que ja no em podran fer arribar mai més el seu posat esvelt i humil alhora ni em podran regalar la seva olor penetrant i embriagadora. I el plor m’ha dut a altres adeus potser tan petits, però també tan intensos i dolorosos, com aquest: el dels préssecs d’aigua de l’hort de darrere la bòbila, amb un gust dolcet i melós que se m’enduia; el de les cireres del camí de davant de Can Sendra, sucoses i fermes, barreja de dolçor i acidesa; el de la xeringuilla i el de les roses de colors infinits i olors inigualables del jardí de ca l’àvia...
Tot plegat, però, és com l’aleteig d’una papallona. Si no ens importa gens que s’estigui cremant la selva amazònica, un dels pulmons que permet que aquest planeta que estem matant entre tots continuï respirant, què coi ens ha d’interessar que, en un petit país del Pirineu, una petita flor blanca mori ofegada per tones de ciment.
  • #1 Rimentol
    (29/08/19 11:30)

    ¿Qui ens ha girat de tal manera que,
    fem el que fem, tenim el posat
    d'un que se'n va? Com qui
    des del darrer puig que li mostra un cop encara
    tota la vall, es gira, s'atura, s'entreté-,
    així vivim nosaltres, tothora prenent comiat.


    Rainer Maria Rilke. VIII Elegia de Duino

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts