De la postal o el telèfon al mòbil

Fa uns anys (25, 30, 40) a l’estiu hom solia rebre postals, moltes postals, dels familiars o amics que estaven de vacances, a vegades ben a prop de casa, i així sabíem notícies d’on eren i com es trobaven. El telèfon fix era una altra forma de donar senyals de vida i preguntar-se mútuament com estaven de salut, què feien i què havien vist. Jo en guardo uns quants centenars, de postals. També recordo haver-ne comprat per guardar-les per tenir un record de certs llocs visitats. Algunes arribaven molt tard quan qui les havia enviat ja feia dies que era a casa. Els col·leccionistes de segells estaven contents.

Ara tot això de les postals, dels segells, d’haver d’escriure breument com estem i allò que ens ha agradat més ja ha passat a la història. Tampoc s’usa el telèfon fix. Ara tothom va amb el mòbil, que serveix de càmera de fotos, de vídeos, o per enviar missatges (per WhatsApp, per Instagram...) escrits o gravats. La postal i el telèfon són una relíquia del passat. La relació amb el mòbil és immediata i ja no hi ha distàncies. Tant li fa que estiguis a un poblet a la vora estiuejant o te n’hagis anat a l’altra punta del planeta. Aquest any he tingut la prova definitiva. Un nét meu se n’ha anat amb la seva parella a Corea del Sud i ens ha enviat missatges escrits i imatges fixes o en vídeo i, no cal dir-ho, amb les emoticones respectives. Una néta està a Guatemala, treballant en una ONG durant tot l’agost i encara que el contacte és més difícil (hi ha zones en què no hi ha cobertura wifi), quan pot es posa en contacte amb la seva mare i ella ens ho reenvia. I nosaltres fem a la inversa el mateix procediment i així anem sabent coses d’ella. La meva filla petita amb el marit i fills (i la gossa) són a França a fer la ruta dels càtars per Carcassona i voltants i amb el mòbil estem al corrent. La meva filla mitjana i el seu company han elegit anar en moto recorrent tot Itàlia des de Gènova fins a Sardenya i també el mòbil ens ha mantingut en contacte mútuament. I la meva filla gran ha anat a Àustria, hem parlat i fins i tot ens hem vist a través de la pantalla del vídeo. El mòbil –com us deia- ens ha tingut al corrent de tot i de tothom. Com sabeu, per WhatsApp es poden fer grups la qual cosa ens ha permès fer una xarxa on tothom posava cullerada i alhora participar o informar. Fins i tot ens hem inventat un joc que podríem batejar-lo com “On és Willy?” per “On és l’Ari?”, per exemple, o “On són els avis?” El curiós és el canvi d’horari dels que estan més lluny tant per restar (orient) o sumar (occident) hores. Quan ells anaven a sopar nosaltres esmorzàvem o viceversa.

Nosaltres, els avis, ens hem dedicat a fer turisme de proximitat. No cal anar tan lluny per veure o reveure poblets i llocs bonics: hem visitat l’Hospitalet (al costat mateix de Barcelona), on hem anat amb tren des de Mataró i visitat el barri antic. Hem estat uns pocs dies a la cala Rovellada (Colera, Alt Empordà) a tocar amb Portbou. Hem visitat Sant Feliu de Guíxols (i vist l’exposició del fons pictòric de la baronessa Thyssen “De Sorolla a Picasso i Valdés”); hem fet l’anual visita a Tossa de Mar, la de l’Ava Gardner que hi té una estàtua (en memòria de la seva estada l’any 1950 amb la filmació de Pandora i El Holandés Errante), i el seu recinte murallat que li dona caràcter i que sortosament s’ha conservat. Per cert, el far de Tossa ja és centenari. Ens hem arribat també a la ciutat de Girona i visitat la seva magnífica catedral i el barri antic amb el call jueu inclòs ple de turistes.

Barcelona bo i que està ple de turistes també mereix ser visitada escollint uns punts concrets com per exemple l’exposició fotogràfica de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona titulada “La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana”. L’Ajuntament l’any 1908 va tenir la bona idea, l’encert, de convocar un concurs fotogràfic i un altre de gràfic perquè en quedés un record perenne gràcies al qual ens adonem de com vivien els barcelonins d’aquell sector i època. I el canvi radical que experimentà la ciutat. Aquell projecte faraònic va ser molt comentat aleshores, i popularment va ser batejat com «La Reforma».

També es pot visitar una altra exposició a Ca l’Ardiaca (Arxiu Històric de Barcelona, a tocar de la catedral) titulat «Una mà de cartes» a partir de la col·lecció de naips que l’esmentat Arxiu Històric té de l’any 1529 al 1988. Val a dir que és molt visitat i hom pot veure documents i col·leccions de naips de diversos països que gràcies a la labor d’arxiu avui podem contemplar. O anar a Girona i passejar-se pel barri antic i pel call jueu, entrar a la catedral o visitar a la sala d’exposicions del Museu d’Història la magnífica exposició “Valentí Fargnoli. L’art en la fotografia” que bo i ser gratis amb prou feines ningú visita. Ells s’ho perden.

La conclusió és que avui amb els mòbils podem mantenir contacte directe allà on siguin familiars i amics. I les postals ja han passat a la història. I, com els naips, d’aquí a uns anys les veurem exposades en una exposició.

Un consell: si teniu postals no les llenceu. Segur que algun arxiu les guardarà. Serà una bona manera de veure com els humans ens relacionàvem per vacances fa tot just un quart de segle.