x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Fisiocromia per a Andorra

Hi vam passar d’esquitllada a l’article de dissabte passat i avui toca recordar de ple l’artista d’origen veneçolà Carlos Cruz-Díez
Actualitzada 24/08/2019 a les 06:48
Hi vam passar d’esquitllada a l’article de dissabte passat i avui toca recordar de ple l’artista d’origen veneçolà Carlos Cruz-Díez, traspassat a París el dia 27 de juliol, als 95 anys, ciutat on residia des de 1960. I el recordem per la seva obra instal·lada a tocar de la duana del riu Runer: Fisiocromia per a Andorra, vista per milers d’ulls des de l’any 1991, quan Cruz-Díez la va crear. Les mirades que sortint d’Andorra se la miren des del cotxe particular o des dels autocars contemplen la darrera llambregada de colors abans de sortir del Principat. Potser serà de les poques escenes cromàtiques plenament exposada a ser mirada, si exceptuem els rètols lluminosos dels comerços i dels hotels. Mentre girem la rotonda, per enfilar el tram fins a la caseta de control fronterer, l’estructura d’art òptic feta de làmines verticals posades una al costat de l’altra, amb línies de colors negre, groc, verd i roig, estirada com una ona portada pel vent. Els colors passaran pels ulls amb un moviment d’esquerra a dreta, en sentit contrari a la direcció que portem. És la gràcia de l’art òptic, efectista i estretament lligat a l’espectador i al seu punt, al seu indret, des d’on es mira l’obra. Quan Cruz-Díez va triar fer aquesta sanefa a l’entrada del país, va tenir en compte les línies de giragonses del riu i de la carretera, en aquells anys encara amb un traçat i una amplada condicionades per les ribes i repeus de la muntanya. I de fet, Fisiocromia per a Andorra fa un gest corbat, gens rectilini, que ens encamina, que ens acara tot fent revolt cap a la dreta carretera amunt, per endinsar-nos a Andorra. Aquest efecte d’acompanyament, amb la construcció de la rotonda, en certa manera s’ha perdut, i la Fisiocromia per a Andorra, d’entrada al país, queda una mica desapercebuda.
Però què hi fa allà a tocar la frontera espanyola, una obra d’aquestes característiques?, es deu preguntar més d’un dels que la veuen tot passant. Certament, al seu moment, quan s’hi va instal·lar, va ser novetat i motiu de comentaris, pesant més els favorables que els negatius. Gairebé trenta anys després, la policromia de l’obra andorrana de Cruz-Díez resta intacta i si bé no llueix com si fos acabada de pintar, manté la seva vivor cromàtica i la capacitat atractiva, com a bona obra d’art òptic que és. L’any 1991, aquesta obra i altres 6 creades per sis artistes diferents, van irrompre en espais del Principat per iniciativa de la CASS, dirigida per Antoni Ubach, que volia celebrar els 25 anys de l’entitat materialitzant obres d’art que poguessin ser creades expressament per als indrets on havien de ser emplaçades. Així, amb l’ajuda del crític d’art, Gérard Xuriguera, que en aquella època acabava de crear a Seül, amb motiu de l’olimpíada de 1988, el parc d’escultures a l’aire lliure més gran del món, i era el responsable artístic dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, les set parròquies andorranes van veure com el veneçolà Carlos Cruz-Díez, el suec Erik Dietman, el mexicà Jorge Du Bon, l’americà Dennis Oppenheim, l’italià Mauro Staccioli, l’irlandès Michael Warren i el belga flamenc Paul Van Hoeydonck creaven formes que passarien a formar part del paisatge de les valls d’Andorra. A aquest set artistes, un per parròquia, se n’hi afegiria un altre, el japonès Toshimitsu Imaï, que va presentar una exposició en el marc del 25è aniversari del regim andorrà de protecció social i va voler tenir una obra en el simposi, tot i proposant-li instal·lar-la a la malaguanyada sala d’exposicions del Govern, que tan i tan es troba a faltar en el paisatge cultural andorrà.
Toshimitsu Imaï, tal com ens conta l’Antoni Ubach: “Ens va demanar on podria trobar pedres significatives dels paisatges d’Andorra, i durant dos dies vàrem recórrer Sorteny per buscar tres pedres. Puc assegurar que les tres pedres escollides eren molt particulars perquè en vàrem passar revista a més d´un centenar. Aquella selecció va durar dos dies, perquè, entre pedra i pedra, es parava i deia, indicant un racó de Sorteny: “Mireu aquest jardí, és molt més admirable que tots els jardins que pugui fer.”
Aquestes vivències d’Imaï, més les de set artistes més, conviscudes i compartides amb el Josep Maria Ubach, que va ser l’acompanyant logístic durant l’estada creativa a Andorra dels escollits artistes, les podeu llegir en el recull de conferències de les 12es Trobades Culturals Pirinenques, organitzades per la SAC (Societat Andorrana de Ciències), celebrades a Prada de Conflent l’octubre de 2015, sota el títol Natura i cultura al Pirineu.
La comunicació de l’Antoni Ubach, centrada justament en les obres commemoratives dels 25 anys de la CASS, porta per títol: Grandesa de la natura, petjada de l’home. Ara que Carlos Cruz-Díez ha marxat d’aquest món, la seva Fisiocromia per a Andorra ens pica l’ullet, sabedora de la seva presència bellament ancorada en el paisatge.
Per acabar, només dir que entre els set artistes inicials, hi havia l’israelià Dani Karavan, el qual es va enfadar d’allò més i no va voler portar a terme la seva creació. La raó no va ser altra que una de les set portes que volia posar al rec del Solà, encarades a cadascuna de les altres sis parròquies, una de les set portes, diem, ocupava mig metre quadrat d’una propietat privada -mig metre quadrat!, ja em direu- i el comú d’Andorra la Vella no va voler que s’instal·lessin allà al rec del Solà.
Dani Karavan, és clar, es va negar a crear en un altre indret una altra obra que no fossin les portes al rec del Solà, i va renunciar a l’obra i a cobrar res pel que ja havia fet, i es va quedar a passar uns dies a Andorra ajudant els altres artistes. Va ser una pena que Karavan no pogués realitzar la seva idea, més quan entre porta i porta anaven gravades a la roca set màximes del Manual Digest triades per la Lídia Armengol, que vivia en aquells moments malalta els darrers mesos de la seva vida. La Lídia Armengol moriria –sembla encara que fos ahir– el dia 26 de novembre de 1991, als 43 anys.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts