x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Una gota de rosada

Vaig deixar anar un renec dels grossos i en Carles em va ben renyar
Actualitzada 22/08/2019 a les 06:44
Qualsevol que em conegui m’ha sentit recitar la sonsònia “Mosquits i mosques, capellans i frares, bisbes i canonges i altres bèsties rares” i sap que, tot i ser addicta a visitar esglésies vagi on vagi, no soc amiga d’esglésies ni de religions ni de les persones que hi tenen gaire relació. Amb tot, tota regla té la seva excepció, encara que, com tothom, tinc tendència a negar-ho i a fotre-me’n.
Darrerament, cada vegada que parlava amb la Trini, sortia a conversa mossèn Ramon: que si et llegeix, que si pensa que renegues massa, que si ja és gran, que si... I vaig pujar a Aina a veure’l i, com sempre, hi vaig trobar un bon home, un amic, un fill de la Confident (com a ell li agrada anomenar la Verge dels Esclops), un amant de la natura i de les coses senzilles (perquè en la senzillesa hi ha la bondat), una esponja dels versos de Verdaguer (que ha llegit, ha paït i sobre els quals ha reflexionat), un pare per a moltes criatures, un company per a moltes persones, un mestre per a molts alumnes; en definitiva, hi vaig retrobar un home bo, un d’aquells homes que escassegen i que fan tanta falta.
Vaig conèixer el mossèn poc després d’arribar a Andorra. En Carles Tomàs (com l’enyoro!) i la Fina Llenas (ep! de cal Gambo de la Bisbal) es van entestar a fer-me anar a un dinar a Aina (no recordo a sant de què). En aquella taula hi havia gent de tota mena i condició: lletrats i illetrats, menjacapellans i rosegaaltars, vells i joves, bojos i centrats, homes i dones, eclesiàstics i llecs, tímids i agosarats... No recordo arran de què vaig deixar anar un renec dels grossos i en Carles em va ben renyar, però mossèn Ramon va fer com qui sent ploure i sempre m’ha tractat amb dolcesa, m’ha estimat i m’ha ajudat en tot.
He sentit i llegit mil coses sobre mossèn Ramon, moltes de les quals d’aquells als quals agrada llepar els culs i fer besamans, i per això no n’he fet mai càbales. Per a mi, en Ramon és aquella gota de rosada de mossèn Cinto: “—Petita so —la gota de rosada / clamava un dematí—. / —Doncs per què tan humil Déu m’ha criada?—. / Respongué un bri d’herba de la prada: / —Per refrescar-me a mi.—” Els qui l’hem conegut hauríem d’estar orgullosos de ser herba de la prada. Un petó, Ramon.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts