x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Dubtes i foscors

És clar que dubto sobre el futur d’Andorra, i no només en el què, també en el com i el perquè. I admiri els que –més brètols o més savis– mai no tenen cap incertesa
Actualitzada 18/08/2019 a les 06:53
Una de les conseqüències més diàfanes de les mitges veritats, institucionals, públiques, privades, periodístiques, sobretot, que no fan res més –perquè volen, és clar– que recalcar les mentides o les fal·làcies dels polítics i dels responsables institucionals, és el fet que es produeix o bé una creença acrítica del que diuen els mitjans de comunicació o bé, neix a poc a poc, la incertesa, la indecisió o el titubeig, i molt sovint, els dubtes fonamentats en aquelles manifestacions transcrites, o en els comentaris inventats.
No cal dir que el dubte té bona premsa. I també en té de negativa. Amb tot, Montaigne assenyalà que era millor inclinar-se cap al dubte que vers l’absoluta o dogmàtica certesa. Deia que “Philosopher c’est doubter”, en els seus famosos Assajos.
El gran Machado, citant un cant anònim, deia que “sentadito bajo un arbol, halló la verdad el Buda. Me siente donde me siente, yo no encuentro mas que dudas”.
I no parlo per parlar. Enseguint qualsevol esdeveniment polític, o llegint o escoltant qualsevol declaració política, les antenes que anuncien el dubte s’alcen rectes i poderoses. No s’aguanta res, gairebé. Espanya s’ha convertit en una mena de plató teatral on apareixen tota mena de titelles, ara uns, ara els altres, això sí, tots votats democràticament, que aquesta és una altra qüestió que s’hauria d’analitzar profundament. I si parlem del “nord enllà” –de l’admirat Espriu–, no en queden ni les plomes. O sembla el manicomi d’Algú va volar sobre niu del cucut, o qualsevol escena d’una pel·lícula dels germans Marx. I Itàlia, i Anglaterra? Em recorden Frankenstein, la primera, El màgic d’Oz, l’altra. No parlem de l’Europa de l’Est, però també podríem parar-nos a observar la tan admirada Europa del nord –suïcidis a dojo, per exemple–. I el Sr. Putin i el Sr. Erdogan? En molts casos ja no és qüestió de dubtes, més aviat de certeses inqüestionables sobre una societat que no és ni fraternal, ni solidària, ni justa, ni educada, ni moderna, ni lliure, ni respectuosa. És a dir, l’Europa que prediquen i que tots prediquem i a la qual volem associar-nos, en la qual cosa crec, però no deixa de crear-me dubtes, com tota persona que intenta ser lúcida. No ens queda més remei, per altra part, que formar part d’aquesta realitat que ha perdut tota mena de valors humans, decència, moralitat i una política envers les persones.
I és clar que dubto sobre el futur d’Andorra, i no només en el què, també en el com i el perquè. I admiro els que –deuen ser brètols o més savis?– mai no tenen cap dubte sobre el nostre país. Una de les tasques dels governants és que malgrat dubtin, han de prendre decisions, els agradi o no, i per això els hem votat. Per prendre decisions que poden ser criticades també, i no s’haurien de cabrejar quan els arriba la crítica, del poble, directament, que moltes vegades té més efecte que els guirigalls al si del Consell General, propis de la democràcia parlamentària, on sí, certes vegades, semblen propis d’una peça teatral de Valle-Inclán.
Tanmateix, existeix el risc que cal calcular per mínim que sigui, comptant sempre que el risc zero no existeix. Per això hi ha la sagacitat andorrana, oi? En aquest cas l’atàvica prudència andorrana que no té res a veure amb la paràlisi, sinó a posar un peu darrere l’altre. No fer el boig saltant etapes, com si nosaltres, els ciutadans, fóssim només ninots que cal repintar de tant en tant. Transformar un país requereix no anar de pressa ,no copiar, no somiar, ser lúcid, seriós, i el contrari d’un gambirol d’idees i de solucions no païdes i contrastades.
Dubtar no és malfiar-se, és sospesar, és ser caut, el contrari de l’individu cap de trons, és aquilatar el bé i el mal que pots ocasionar, sobretot quan es tracta del bé comú, de la vida humana. Vostès troben decent –el contrari de la immoralitat, amoralitat, indignitat...– la situació d’un vaixell carregat de vides humanes a la Mediterrània, i la tan emblemàtica Europa, girant-se de cul?
En la societat d’avui, també en la nostra, penso modestament que hi ha més dubtes que certeses. I no parlo pas en sentit espiritual, sinó en el moral, el social, el polític. També a Andorra.
Aquí vull recordar i citar un vers del gran poema de W. H. Auden, El Blues del refugiat: “Vaig anar a un míting; l’orador es va aixecar i parlà: ‘Si els deixéssim entrar, ens robarien el pa’: parlava de tu i de mi, estimada, parlava de tu i de mi.”
Ja no existeix ni compassió. I parlem del panxut i barroer Trump, i mig Europa fa el mateix amb la immigració, amb eufemismes, certament que per això nosaltres tenim història, cultura, humanisme, mentrestant als Estats Units tot just tenen dos segles i escaig d’existència. Ens volen robar el pa!
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts