x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Individualisme: divorcis, separacions

Com és que fracassen tantes parelles en el seu intent de ser felices plegades?
Actualitzada 05/09/2019 a les 12:57
Fa uns dies es comentava en aquest diari l’augment dels expedients del servei de mediació familiar de negociacions per acords de divorcis, cada vegada més nombrosos. Prendre camins separats quan la parella ja no funciona ho trobo encertat, ara bé, com és que fracassen tantes parelles en el seu intent de ser felices plegades?
Les situacions, motius i causes són diverses, cada separació és un món complex d’impotències, fracassos, frustracions, decepcions, enganys (també autoenganys), però voldria posar en relleu un factor que potser estigui calant en la societat, transformant les escales de valors, prioritats i les relacions interpersonals: l’individualisme.
No fa gaires anys, el paper i missió de la dona quedaven tristament relegats a unes quantes funcions i s’establien unes relacions de desequilibri i dependència on l’home era qui es desenvolupava, qui s’emportava injustament el benefici de viure, i era la dona qui romania en una situació de mig esclavatge, propi i familiar. Per sort, ja fa anys que hem mig superat això, gràcies a la lluita de moltes dones (i alguns homes) que han trencat esquemes molt arrelats a les societats, reivindicant el dret a la igualtat, i ho han fet de la millor forma que es poden reclamar els drets, exercint-los: autorealitzant-se i adquirint dependència.
Com és, doncs, que ara que hem superat tot això (no totalment, però hem avançat molt), que hem crescut tots (homes i dones) en llibertat, en igualtat, en equilibri de papers, en definitiva, ara que som una societat més madura, més conscienciada i més justa... no ens en sortim i cada vegada hi ha més separacions? Hauria de ser al contrari!
Observo que ens estem convertint (homes i dones) en individualistes. Ja no es tracta del gènere, que tan sols m’ha servit d’introducció, l’individualisme és una característica que patim de la mateixa manera homes i dones, i ens està configurant cap a un excessiu mirament personal, i crec que no ajuda a establir sòlides parelles.
El sociòleg Zygmunt Bauman definí el concepte de societat líquida per explicar-ho. Una societat que progressa a un ritme que no podem processar, on tot canvia a un ritme frenètic, on costa trobar-hi seguretat (abans les ciutats, els estats, conferien seguretat, avui en dia són incapaços de fer-ho). Una societat on podem trobar tot el que volem i just quan ho volem en una pantalla, i amb la mateixa rapidesa ho podem perdre. Tot això (molt resumit) ens fa protegir-nos tancant-nos en nosaltres mateixos, individualitzar-nos, creant relacions líquides, amors líquids, parelles líquides... on tot flueix i res no es manté, per por a perdre-ho potser, per por que ens facin mal.
Estar en parella mai ha de significar perdre identitat, renunciar a l’essència de cadascú, a tot allò que ens singularitza i dona sentit a la nostra vida. Però si és cert que compartir la vida amb algú, entre moltes altres coses, implica desprendre’s voluntàriament de part d’un mateix per encaixar amb l’altre, no és cap renúncia, és un desig de complaure, és la satisfacció de veure com fas amb il·lusió tot el que pots perquè la parella cada dia estigui més a prop d’on ella mateixa vol portar la seva vida, acompanyar-la (que no necessàriament implica estar sempre junts). Al mateix temps, l’altra part n’és conscient i t’agraeix la teva implicació, fent exactament el mateix per a tu, quedant els dos equilibradament satisfets del que es dona i es rep, de cuidar i ser cuidats, d’estimar i sentir-se estimats. En definitiva, podríem entendre la parella com l’agrupació de dues persones per acomplir uns objectius compartits, alhora que hauria de ser un nucli que faciliti la consecució d’objectius personals de cadascun dels seus membres. Com es conjuga això en un món individualitzat?
Crec que en molts moments i situacions ens haurem de desprendre, voluntàriament, d’una part de nosaltres, opino que és impossible construir res conjunt si cap dels dos està disposat a patir una resta a la seva vida que sumarà en l’altre, i això repercutirà en una suma conjunta. No es tracta d’una renúncia (si en algun moment ho sentim així, més val deixar-ho córrer), sinó una entrega il·lusionada d’una part de nosaltres mateixos que ens reporta una satisfacció. I, per això, no podem ser individualistes, perquè si ho som germinarà en nosaltres un sentiment d’insatisfacció, de renúncia, de no realització.
Això no vol dir que abandonant l’individualisme tot sortirà bé, per això hem de triar bé. Perquè no tothom vol arribar al mateix lloc, i el que és més important, potser sí que hi vol arribar, però per un altre camí diferent al que nosaltres volem fer.
Busquem sentir-nos realitzats, busquem experiències, busquem sensacions, busquem desenvolupar al màxim la nostra llibertat, el nostre jo, i tot això és compatible fer-ho de la mà d’aquella parella que ens faci treure el millor que cadascú portem a dins, i alhora no tenir un sentiment de renúncia, sinó de satisfacció, d’avançar plegats per camins que sovint no son fàcils.
Vaig llegir fa temps una piulada que deia el següent: “Tenir parella és quelcom superboig, perquè ha de coincidir que la persona amb la qual vols veure pel·lis sigui la mateixa a qui vols explicar els teus problemes, i a la vegada la mateixa amb la que vols tenir sexe, i també la mateixa amb la que vols viatjar... i que, a més a més, sigui recíproc.” La trobo molt encertada, però al mateix temps hi afegiria que per a trobar-la has d’estar disposat a anar al teatre i no només veure pel·lis, has d’escoltar també els seus problemes i has de viatjar a llocs que potser no triaries, i per això no hem de ser individua­listes.
Ja ho sé. Segur que cap dels lectors és individualista... així ens va.
  • #3 Realitat
    (15/08/19 18:37)

    El matrimoni hauria de ser un contracte a dos anys. Per renovar-lo hauria de ser necessari nou acord i pactes.

    Respondre
  • #2 Cristina
    (15/08/19 09:50)

    Gràcies Oriol pel teu article. Toques un tema pelut on caben opinions diverses. M'agrada la definició que dones del que hauria de ser l'equilibri entre dues persones que s'estimen i fan projectes junts. El problema és que assolir-lo és veritablement complicat. Exigeix certament una part de sacrifici per part dels dos, un sacrifici que es fa per amor, respecte i afecte. El problema és quan les dues persones no tenen els mateixos valors, els mateixos ritmes, les mateixes expectatives.

    I sobretot, quan no tenen en ment la mateixa definició del respecte. També la rutina fa molt mal si un dels dos no sap escoltar o no forma part íntegra del projecte familiar i ho delega gairebé tot a l'altre. I encara més si ho fa sense valorar ni reconèixer l'esforç del que assumeix més càrrega familiar dins la parella. Llavors el dia a dia és esgotador i l'equilibri s'esmicola.

    Respondre
  • #1 Tot està relacionat
    (15/08/19 08:30)

    El Capitalisme ha inventat el 'gènere' per desectructurar la família, de manera que es fomenti la desmaternitzacio en nom d'una falsa llibertat. L'individualisme i la deshumanització són requisits indispensables per passar al següent pas, el transhumanisme.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts