Tenir fills, egoisme o altruisme?

Vagi per endavant que tot el que escriuré a continuació és fruit d’una reflexió personal merament teòrica i contemplativa, ja que fins al moment no he pogut experimentar què se sent quan un és pare o, millor dit, perquè encara es tracta majoritàriament d’un negoci compartit: sent pares.

Fa uns anys, llegint el primer volum de les memòries de qui fou president de Catalunya Jordi Pujol i Soley, hi vaig trobar una de les sentències més boniques que he llegit mai: “Tenia clar que volia ser pare [...], entenia la reproducció i la continuïtat com una obligació [...]. Creia i crec que donar vida és una de les coses més nobles que hi ha.” Encara avui em commouen aquestes paraules, hi ha quelcom més preciós i complet que donar vida? Què més es pot donar si no és això, que ho inclou tot, i, a més, en la majoria dels casos és fruit de l’amor vers la parella que t’estimes. Observat així, sembla clar que tenir fills adquireix un significat altruista.

Ara bé, fruit d’una conversa amb una amiga (ja mare), vàrem endinsar-nos en un intercanvi de postulats. Ella defensant que, ans al contrari, tenir un fill era fruit de l’egoisme, i jo, que tenia molt interioritzat que allò havia de ser un acte altruista, vaig anar dubtant i replantejant premisses adquirides, ja que no trobava arguments sòlids per contradir aquells altres punts de vista que se’m plantejaven. A dia d’avui, no ho tinc clar del tot. Doncs observo components contradictoris que voldria exposar a conti­nuació.

De fet, utilitzem majoritàriament el verb tenir fills, no diem pas donar vida, i el sol fet d’indicar-ho com una possessió ja ens pot encaminar cap a un sentit, tot i que podria entendre’s aquest tenir com un estat o una situació, doncs també diem tenir son, i aquesta son no és interpretada com una possessió.

Anant a l’etimologia d’ambdós mots, egoisme i altruisme, segons l’Institut d’Estudis Catalans, sembla estar una mica més clar, doncs tenir fills no sembla encaixar en: “Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l’interès propi àdhuc en dany d’altri”, però sí que encaixa millor com a: “Mirament, afany, complaença, pel bé d’altri, àdhuc a costa del propi.” Per molt que li doni voltes, no aconsegueixo veure un dany en d’altri el fet de tenir un fill, i sí, en canvi, crec percebre en molts pares molts esforços encaminats als fills a costa de si mateixos.

Però al mateix temps, ens trobem que al món hi ha milions de nens sense l’escalfor d’una llar, sense opció a disposar d’aquells referents en tot que són els pares, com és doncs, que si ho posicionem en un acte altruista, majoritàriament volem tenir els nostres propis fills de sang, i no practiquem preferentment l’altruisme d’acollir o adoptar un o més d’un d’aquests infants? Jo mateix em trobo sacsejat per aquesta contradicció, doncs tot i voler entendre-ho com un acte altruista, me n’adono que em costaria renunciar a tenir el meu fill de sang. Ho converteix en un acte egoista?

A vegades escoltem que no és de rebut portar nens al món, si la situació econòmica o la carrera professional dels progenitors no permet proporcionar-los una estabilitat econòmica present i en el futur, perquè faran falta bolquers, roba, bons col·legis, universitats... i sembla una premissa racional i noble d’entrada, però al mateix temps, estic convençut que un nen, sobretot en els primers anys de vida, serà feliç si rep amor, si rep afecte, si percep el caliu d’uns pares que s’estimen i l’estimen, independentment de si tenim una segona residència, de si portem un cotxe o un altre, o de si viatgem sovint ben lluny, així doncs, quan val l’amor o l’afecte? Quants diners costa arribar a casa i veure avançant cap a tu un nadó que no parla ni camina dempeus però que avança amb una fal·lera i una alegria com si no hi hagués res més al món? No serà que volent plantejar-ho com a altruisme, realment hi estem camuflant que no ens volem desprendre de tot allò que hem aconseguit, tenim o gaudim? Si fos això, reforçaria la tesi que tenir fills és un acte altruista. Com ens demostren molts pares, que potser no han tingut una vida fàcil i còmoda, però ho donen tot pels fills. És evident que com més tranquil·litat econòmica tot és més fàcil, però és un argument de pes suficient?

També parlem de l’experiència de ser pares (la nostra), d’allò que et canvia la vida (la pròpia vida) com a actes encaminats a satisfer (les pròpies) experiències, necessitats, felicitat, sigui individual o compartida amb una parella, apuntant així que hauria de ser tipificat com un acte egoista. Però no és tot això una gratificant recompensa interior que ens emportem a conseqüència d’haver realitzat un acte altruista?

És possible, també, que hi hagi hagut una evolució del significat conceptual al llarg de l’evolució de la humanitat. És probable que abans de fer el salt evolutiu cap a l’espècie humana, la reproducció fos merament instintiva per perllongar l’espècie, atès que sense consciència no hi pot haver significat. És probable que a continuació fos més una acceptació social, inclús una necessitat, i ja a l’època moderna, amb l’esdevenir de les llibertats individuals, s’obrís el binomi de la significació del fet, on, en funció d’allò que cadascú valorem més o menys, ens connota més cap a l’egoisme o cap a l’altruisme.

És innegable que tenir fills comportarà molts moments i anys de situacions que només s’entenen des d’una concepció altruista, però hi ha també altruisme en el procés de decisió de tenir o no tenir fills, del moment de fer-ho, i amb qui compartir aquesta apassionant aventura? M’agradaria pensar que sí, hi veig quelcom de romàntic, però com més aprofundeixo en els motius més confós estic.