“Què els passa als nostres joves? No respecten la gent gran, desobeeixen els pares. Ignoren les lleis. Provoquen avalots als carrers, inflamats amb pensaments salvatges. Què serà d’ells?” Fi de la cita. Podria ser d’un editorial d’un diari o d’un post de Facebook d’aquesta mateixa setmana, en què hem vist aldarulls a Sant Julià i una parelleta diguem-ne expansiva emparada per les grises columnes de formigó de l’edifici de Govern. Però no: diuen que la cita és de Plató, de fa uns dos mil cinc-cents anys. I com aquesta en podríem trobar a somalades, a totes les cultures i de totes les èpoques, amb un missatge idèntic: el jovent d’avui és un desastre i no sé on anirem a parar. Ara que tinc certa edat, recordo (sense cap enyorança) alguna de les animalades i imprudències que vaig protagonitzar o presenciar durant la meva (ja llunyana) adolescència, i m’esgarrifo. No crec pas que es begui més avui que llavors, ni que ara es faci més l’animal. Però en aquell moment, als anys vuitanta, no hi havia el fenomenal control social que tenim avui, amb amplificadors de tota mena que fan que qualsevol bretolada o conducta irregular provoqui un daltabaix i generi un enorme sarramball mediàtic, alarma social i reaccions potser desmesurades, que només serveixen per retroalimentar el problema. El conflicte entre aquell jovenet amb pardals al cap i l’adult en principi responsable que soc ara és irresoluble, i crec que no soc pas l’únic que l’experimenta avui dia. I és que, com deia la meva padrina, compendi de la màxima saviesa rural: “El jovent puja com els pins del bosc.”