Unint voluntat i necessitat?

Fa poc, unes paraules de la nova titular de Cultura em van captar l’atenció: “El museu és una voluntat, el nou arxiu una necessitat.” Frase digna de la nova manera de governar que mostren, via Twitter, les grans potències.

Que l’arxiu nacional és una necessitat, se sap de dies. Que la Ministra ho reconegui és de celebrar. Que la voluntat de Govern ―un dia va ser-hi: fugí a finals dels anys 90― ara sigui necessitat, lògic. Esperem només que l’arxiu es realitzi. I que no sigui en un espai inundable; recomanació primera de tot coneixedor del món arxivístic.

La voluntat d’un Museu Nacional va aparèixer als anys 80. Roc Rossell era Conseller de Cultura. La desapareguda Lídia Armengol, directora. Va dur-se a terme un informe força exhaustiu sobre com enfocar el projecte.

Vaig formar part del gruix de gent que es va consultar. Vist que, entre altres, una de les idees que no es van descartar va ser la que vaig aportar, la reformulo. En essència ―deia― Andorra és El Museu. I vaig llençar el concepte de “museu esclatat”. Un museu pensat no només com a un sol espai ―no disposem de grans palaus que cal omplir―, sinó d’un conjunt d’àmbits formant part d’un tot estès per tot el territori. Les esglésies romàniques, per exemple, formarien part del recorregut de la secció romànica; les excavacions arqueològiques del recorregut de la d’arqueologia; la Casa Plandolit ―ara se li poden afegir Casa Rull i Casa Cristo― de la d’etnografia; i continuant així amb les que s’anessin afegint.

La voluntat política d’inicis dels 2000 consistia en un edifici emblemàtic a imatge del Guggenheim de Bilbao. Qüestió de conceptes.

Important, primer, definir clarament de què es parla.

No és sobrer recordar a qui vulgui escoltar-ho que existeixen més de 500 obres pictòriques originals, fruit del projecte Art Camp, cercant espai.