Promoció 44

Promoció 44. Aquest és el grup que l’any 2003 va iniciar una formació molt tècnica i específica per poder entrar a formar part d’un col·lectiu tant polèmic com especial: el Cos de Policia.

Recordo perfectament la il·lusió de començar la formació inicial i, molt especialment, el moment tan intens de sortir de patrulla per primera vegada. És difícil d’entendre quan hom no ha viscut aquesta fase en persona. Però intentaré fer-ne cinc cèntims perquè us pugueu fer una idea… De forma majoritària, la gent que decideix formar part del Cos de Policia ho fa amb el convenciment que ajudarà a mantenir l’statu quo de pau i ordre que tenim a Andorra. Creu fermament que arribarà a ajudar els ciutadans que tinguin problemes i que detindrà els delinqüents que es trobi per aconseguir la fita esmentada. Dins el seu cor comprèn que la feina que durà a terme no serà senzilla però, tot i això, el valor del compromís el portarà a estar sempre al peu del canó. També recordo perfectament la sensació d’incredulitat, frustració i tristesa que vaig tenir el primer cop que vaig veure que el respecte al policia (o a la Policia) era quelcom gairebé irrisori. La primera vegada que em van insultar en acte de servei, o la primera vegada que em van intentar agredir, o la primera vegada que vaig llegir un escrit d’al·legacions que m’acusava d’abús d’autoritat a l'hora de sancionar un conductor… Sí, les primeres vegades no són senzilles. Però allò i l’experiència dels anys treballant al carrer m’han portat a entendre que l’Agent de Policia no està en un esglaó superior a ningú. Simplement, està situat en un esglaó paral·lel a la resta de ciutadans.

Aquesta situació ens posiciona al marge del col·lectiu social i l’escut numerat que portem al pit ens atorga un estatus gairebé patern. Per dir-ho col·loquialment, hem de fer de pares; i els ciutadans són com els nostres fills. Hem d’educar per tal que no tinguin problemes, els hem d’ajudar quan estan en dificultats, hem de corregir les seves errades, hem de resoldre problemes i explicar les solucions per tal que no tornin a produir-se, hem d’enfadar-nos i cridar de tant en tant quan no s’entra en raó i, malauradament, hem de castigar quan la malifeta arriba a cert nivell de serietat. Igualment, també aprenem d’ells, els escoltem i, fins i tot, trobem solucions per als nostres propis problemes en els seus arguments. D’altra banda, també hem de ser conscients de la relació que aquests “fills” tindran envers nosaltres… De tant en tant, serem els seus herois; unes altres vegades ens veuran com a exemple a seguir i ens observaran amb absoluta atenció (d’aquí que la nostra conducta dins i fora de la feina hagi de ser exemplar sempre), i, també, s’enfadaran amb nosaltres. Moltes vegades, s’enfadaran amb nosaltres. Tanmateix, hem de ser prou intel·ligents per comprendre que la nostra feina és aquesta: educar, ajudar i intentar que els “fills” arribin a ser persones de bé i, paral·lelament, aprendre de tots aquells amb els quals tractem per tal de fer-nos millorar com a policies i com a persones.

Aquesta setmana, mentre em trobava gaudint d’uns dies de vacances amb la meva família, vaig assabentar-me dels greus aldarull que van succeir a la Festa Major de Sant Julià de Lòria. També vaig llegir amb preocupació que dos companys meus van acabar ferits de certa consideració, un d’ells ple de la il·lusió que es té quan tot just acabes de començar la teva etapa a la Policia. He de dir que la meva indignació i preocupació va ser majúscula. Primerament, perquè va quedar palès que existeix un greu problema de civisme en la joventut d’aquest país. Desconec les causes i no sóc ningú per opinar respecte al grau d’educació, o la seva qualitat, que reben a casa seva. Tanmateix, l’obvietat és indiscutible i el que no es pot pretendre és derivar la responsabilitat d’educar el jovent només en la llei i l’autoritat policíaca. Tots hem sigut joves, però no tots hem sigut energúmens… D’altra banda, em va preocupar el fet que s’arribés al punt de ferir dos policies. Des de sempre, la seguretat ha estat un dels principals actius d’aquest país. I bona part de la responsabilitat la té el nivell d’implicació i serietat que tenim dins del Cos de Policia. Però una altra part s’ha degut a la situació política, social i econòmica del Principat. En els últims anys hem patit a Andorra una sèrie de canvis que ens han sacsejat fins a la nostra base (tant de la Policia com a la resta de societat). Aquests han afectat la nostra seguretat. I la prova està en les polítiques restrictives que hem patit al Cos, així com els greus problemes de personal que hem tingut i, com a colofó final, el greu problema que vam patir a Sant Julià aquella nit.

Hem d’avançar-nos al futur i, entre tots, tornar a treballar junts perquè Andorra mantingui l’estatus de paradís que sempre hem tingut. Només quan tothom comprengui que la seguretat d’aquest país recau en tots i cadascú dels ciutadans, podrem evitar perdre la nostra essència. No es pot permetre que uns ciutadans que han decidit treballar per a altres ciutadans acabin agredits per aquells als quals intenten protegir i ajudar. Sempre hi haurà aldarulls i sempre hi haurà algun energumen que intenti fer-nos mal. Forma part de la feina. Però no oblideu que malgrat que siguem policies, també som ciutadans i el vostre salvatge comportament afecta totes les persones que estan darrere del nostre uniforme (nosaltres, famílies, amics, etc.). Ara bé, tampoc oblideu que no hi haurà aldarull o agressió que eviti que fem la nostra feina. Us protegirem, us servirem i us ajudarem; però no pararem de perseguir el delinqüent, de forma ferma i implacable, per molt mal que ens intentin fer.

Visca la Policia i Visca Andorra.