Hi ha estadístiques que s’haurien de fer públiques junt amb un manual d’ús per tal que els soferts ciutadans puguem interpretar correctament les dades que contenen. Dades com ara que durant el segon trimestre de l’any no s’ha venut ni un sol habitatge d’obra nova, i no perquè no s’hagi mogut el mercat immobiliari, com ho demostren les gairebé mil quatre-centes transaccions relatives a immobles de segona mà. El president de l’AGIA diu que no se n’ha venut cap, d’habitatge nou, perquè no n’hi ha oferta degut a la moratòria a la construcció aplicada durant els anys de (més) crisi, però anuncis de pisos i xalets nous a la venda sí que se’n veuen als mitjans de comunicació (potser no n’hi ha tants com en els anys de vaques grasses, però n’hi ha). D’altres veus atribueixen la dada al fet que no es tenen en compte els habitatges venuts sobre plànol abans que l’obra estigui enllestida; i encara d’altres atribueixen l’absència de vendes al poc interès dels inversos estrangers en el mercat andorrà perquè, segons el seu parer, el país ja no els ofereix els incentius afegits d’altres èpoques. Totes tres explicacions són discutibles, o, si més no, cap no explica de manera incontestable com cal traduir exactament aquesta dada estadística, la qual cosa és preocupant perquè la política d’habitatge no afecta tan sols la bona o mala salut del sector de la construcció, sinó que és un dels eixos principals per planificar el desenvolupament urbanístic, però també social, del país, com ho demostra el fet que cada cop més sovint es disparin les alarmes per les dificultats dels ciutadans, i especialment del jovent, per accedir a un habitatge digne.