Trolls

És un mot que casualment és afí al mot trola o mentida i es refereix a aquells que professionalment es dediquen a desinformar el públic o els governs obeint els seus amos i patrons. Ho poden fer individualment, per exemple subministrant falsedats a premsa o televisió que, per tant, aquestes les engoliran i les distribuiran a dreta i esquerra.

Avui (bé, ha estat gairebé un signe repetitiu de la historia de la humanitat), la negació dels fets més evidents per ambició o cobdícia és molt més comuna en la vida diària. Ja Orwell al 1984 va avisar contra la mentida política descarada i insultant per al poble. També que és eficaç per al poder i no sempre perniciós per al poble i fou analitzada subtilment per Maquiavel al Príncep i als Discursos.

La utilització de la mentida política per mitjà dels serveis propagandistes i diplomàtics dels països és un fet rutinari. A voltes és poc fiable. En alguns casos la constatació de la mentida dóna bons resultats. Només cal recordar el cas Watergate, o el cas Clinton.

Avui, el ninot Trump (“és un boig però és astut”, diu Sanders d’ ell) inicià la seva presidència, mentint ben obertament. A més no corregeix mai algunes de les seves falsedats. És el que se’n diu barra.

Cal dir que la cultura predominant determina el fet real de la mentida en la vida pública en general: la ciutadania luterana i calvinista és intolerant amb la mentida dels seus governants, mentre que la ciutadania catòlica, o d’arrel catòlica ho és menys amb els polítics mentiders, i amb la mentida en general. Així ho diuen els sociòlegs saberuts.

En general, en la vida pública, la mentida encoberta en mitges veritats és la norma. La “blogosfera, Internet, els iPads i els i-Phones, els smartphones han duplicat o triplicat la capacitat de mentir i tergiversar a tot el món. L’actual desinformació connatural a la dita informació és una faceta de la manipulació que aquesta porta a la mentida”, manifesten els politòlegs.

La veritat a mitges o la mentida expressada de manera deshonesta com si d’una veritat es tractés es posà de moda al 2016 amb la noció de postveritat per expressar i afirmar que els fets fefaents tinguin menys pes que les expressions expressades pel mentider.

Els sinònims de la mentida són nombrosos i molts de caràcter tecnològic propis del segle XXI, són considerables: “fets alternatius”, “fake news”, “hoax”, “intox” (informació errònia presentada com vertadera) postveritat, desinformació, reinformació, etc.

Però cal dir el següent, i que penso fermament: de veritat només n’hi ha una, encara que sigui calidoscòpica. Cal cercar-la i costa trobar-la, però existeix. Lluitar per trobar-la és motiu de respecte i admiració envers poetes, filòsofs, científics. Per a jutges i magistrats és tasca obligatòria.

Cal dir, però, que la veritat pronunciada sol ser amarga, freqüentment cruel. També en l’àmbit polític. Creure que la posseïm és, al meu entendre, supèrbia. Treballar per buscar-la és una gran tasca, i sobretot pels responsables del quart poder: els mèdia.

No importa, sovint, la veritat, el que importa és que la gent ho cregui; allò que es diu. Per això. Machado deia: “Si bien mirado se mira, ¡qué difícil distinguir la verdad de la mentira!”

Abans de Shakespeare el bufó només servia per fer riure. Shakespeare el va utilitzar en altres sentits: per parlar d’altres personatges i per dir la veritat, perquè no respecta l’autoritat i pot dir tot el que altres personatges no poden dir. Avui el bufó té les dues missions: fer riure i ser el crític, per excel·lència.

A Andorra, ben entès que som receptors de mitges veritats i falsedats, però també en som emissors? Patim moltes mentides sorgides d’institucions públiques com parapúbliques o del quart poder? Quin grau de credibilitat donem al que escoltem a les sessions del Consell General de boca dels nostres elegits?

I tota la porqueria que diuen que va per les xarxes? Què cal creure? Aquesta és la gran qüestió des de sempre, però ara els mentiders públics o privats ho tenen més fàcil amb la tecnologia actual.

Penso que només queda una via: educació. I més lucidesa per saber cribrar, analitzar i decidir-se pel sí o pel no. Passar-ho tot pel sedàs davant de la impudícia dels que es creuen poderosos. I ser conscients que en un país petit les mitges veritats contaminen molt més ràpidament que en un gran país.

I que els trolls també són més fàcilment identificables.