Ètica i política

Jugo a tennis amb del meu amic Jacint. Estic guanyant-li el set 4 a 1, i al final ell ho capgira i me’n vaig a la dutxa amb un 5 a 7. És divendres i dinem al restaurant del club. Menú, acompanyat d’un bon vi. Parlem de la vida i de política. No compartim les mateixes idees, però sabem exposar-les amb criteri, cadascú les seves, sense voler tenir sempre la raó. La raó mata la gent i mata la política.

Em parla de l’ètica de la convicció i de l’ètica de la responsabilitat de Max Weber, el filòsof alemany que va viure entre 1864 i 1920, fa una pila d’anys. Max Weber? Sí, és clar que em sona, però desconec el seu pensament. Òbviament mai és tard per aprendre i, de vegades, aquest petit miracle permet desenterrar antics tresors que surten a la llum.

En Jacint argumenta sobre l’ètica de la convicció i sobre l’ètica de la responsabilitat. M’ho explica força bé. Resumit en poques paraules i per a qui ho desconegui, igual que ho desconeixia jo mateix, l’ètica de la convicció és aquella que té a veure amb els propis principis i creences, amb allò que un sent i desitja; a l’altra banda tenim l’ètica de la responsabilitat, en la qual es demana tenir en compte les conseqüències d’aquestes decisions. Si donem preponderància a l’ètica de la responsabilitat, molts del problemes que tenim en el món actual i en diferents fronts, nacionals i internacionals, semblaria que tindrien una solució més fàcil.

Imagino que qualsevol polític, qualsevol persona escollida per un càrrec públic, coneix Weber i les seves dues ètiques (no com jo, que confesso la meva ignorància) però em pregunto per què no es té en compte més sovint. Hi ha coses que són tan evidents, que sembla impossible que aquelles persones que escollim perquè ens representin no les tinguin tan clares com l’aigua. I no cal insistir gaire. Cadascú tindrà les seves conviccions, però també hi ha una responsabilitat comuna que va molt més enllà.

Llegeixo en un blog, pescat a la xarxa, un article signat pel professor de filosofia Manuel Toscano, força interessant al respecte. Explica que Max Weber presentava les dues alternatives, però no estava a favor d’una o d’altra, més aviat creia que eren complementàries i que s’havia de conviure amb les dues.

Els polítics, com a mínim, com suggereix Toscano i potser pretenia Weber, haurien de buscar un equilibri entre ambdues ètiques. Tampoc és tan difícil. No és qüestió de fer cas al cent per cent als propis convenciments o a la responsabilitat; però si aprenguessin a buscar un punt intermedi, sobretot quan els problemes tendeixen a enquistar-se, a tots ens aniria molt millor.