Creat:

Actualitzat:

Les possibilitats econòmiques que intuïa el Consell General, als anys seixanta del segle passat, eren gairebé il·limitades. Al pressupost de 1961 es parlava de crear unes bases segures que fessin d’Andorra un centre turístic de referència, aprofitant el bon estat de les finances públiques derivades de la prosperitat econòmica de l’època. Amb aquesta finalitat, es reorganitzava l’aparell administratiu i es sanejava el pressupost, nodrit bàsicament per les taxes que gravaven l’entrada de mercaderies que van permetre portar a terme un ambiciós programa d’obres públiques. El síndic Julià Reig, impulsor de l’expansió econòmica, defensava construir telefèrics per explotar les pistes d’esquí, fer carreteres d’alta muntanya i foradar el port d’Envalira, per donar a conèixer les belleses naturals del país; proposava també el desenvolupament de serveis públics, com un hospital i un forn incinerador d’escombraries. Parlava de la brillant estació turística que podia esdevenir Andorra i d’un futur amb possibilitats il·limitades i insistia a crear, sense estalviar esforços, aquesta nova Andorra orientada al turisme.

Aquest ambiciós programa que ha impregnat la política econòmica andorrana de la segona meitat del segle XX ha estat executat fil per randa en la seva totalitat. A falta d’idees noves, alguns proposen ara fer un telefèric al pic de Carroi i un aeroport, per completar el que s’ha bastit en el darrer mig segle, que no és poca cosa. Tot plegat és la continuació d’un procés de privatització encoberta d'un bé públic, iniciat fa anys, amb greus conseqüències per al medi.

No obstant, els discursos s’han modificat d’acord amb els canvis de valors de la societat. Mentre Julià Reig parlava d’abnegació i patriotisme, ara els polítics parlen de “sostenibilitat”, independentment del tema a tractar. Aquesta paraula màgica és com un anestèsic que tranquil·litza les consciències, malgrat encobrir el mateix model basat en el creixement indefinit de l’economia. Parlar de sostenibilitat ha esdevingut, en la majoria del casos, una manera d’amagar interessos econòmics i polítics, una justificació de l’apropiació indeguda del patrimoni natural. És una llàstima que, com a societat, no siguem més exigents en la preservació de l’entorn, el nostre actiu més important.

tracking