Arrasar el pla d'Envalira?

Heu pujat mai fins al pla d'Envalira?

Fa temps que no és un espai verge. Des que la carretera va enfilar-se fins al coll del mateix nom, que les pistes d'esquí van anar-se obrint camí, el paisatge s'ha anat adaptant, reconstruint. Últimament: túnel, línies d'alta tensió...

Tot i així, si us hi arribeu de matinada, abans que el brunzir dels vehicles mobli massa l'aire fresc de l'ampla vall, o després d'una nevada, quan tot reposa sota un mantell uniforme que anul·la o atenua qualsevol soroll, o una nit de lluna plena, podeu gaudir d'una mostra d'harmonia i bellesa incommensurables. Poder gaudir plenament, amb tots els sentits, de qualsevol meravella, implica un esforç mínim, una preparació mental: que diferent pujar al Casamanya, pas a pas guanyant alçaria vers el cim, o fer-ho ben assegut en un helicòpter. Les fotos: semblants. Les vivències: ben diferents! On el cant d'ocell que ens ha fet frenar el pas? On la flor al peu del pi, molla encara de la rosada de la nit? Tot depèn de què s'entén per qualitat! Quants anys parlant de turisme de qualitat! Què entenem, uns i altres, per qualitat? Per a una gran majoria ―intueixo― significa: d'alt poder adquisitiu. Concepte força relatiu i alhora, amb el que va de segle, au!, cada vegada més escassa. Diem qualitat. En canvi, l'objectiu és sempre: quantitat, masses... Ara ha sorgit la idea d'arrasar el pla d'Envalira per a construir-hi un aeroport. Un aeroport que permeti a 200 000 turistes més venir cada any. A fer què? Un aeroport capaç de rebre vols de més enllà dels límits de l'espai Shengen. N'és aquesta la raó? I quines en seran les implicacions? Totes, més enllà de fer desaparèixer un dels racons més emblemàtics del nostre espai natural i que en qualsevol estat del nostre entorn seria sinó espai protegit, com a mínim espai catalogat a preservar. Com no fomentar que Andorra és un racó que cal saber merèixer? Però ens ho cal treballar, creure-hi.