x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La banalitat de gairebé tot?

La societat, gràcies a la fabulosa tecnologia, es va estupiditzant més cada dia i segons assenyalen els que en saben sembla que cada cop ens estem cretinitzant més ràpidament
Actualitzada 09/06/2019 a les 06:39
Regirant diaris – d’ara i d’abans- es nota com la banalitat i la superficialitat han envaït també les entrevistes. No parlo pas de les preguntes i respostes de les revistes o premsa dedicades a l’esport, i menys a les revistes que trobem als consultoris de metges, dentistes, advocats i altres, les revistes anomenades del cor, és a dir pit i cul. Aquestes són un cúmul de llocs comuns. Em refereixo a les entrevistes aparegudes als diaris diguem-ne seriosos (?!), i als media, en general. Es respira una manca de preparació per part de l’entrevistador, en grau suprem, una ignorància supina, i la repetició de tòpics i tics mil vegades utilitzats.
Parlo en general, excepció confirma regla, no tant d’Andorra que una mica també, sobretot de premsa estrangera.
A tall d’exemple, voldria citar una genialitat del gran poeta J.V. Foix al qual un estudiant va anar a casa de l’escriptor, al carrer Major de Sarrià de Barcelona per entrevistar-lo. La primera pregunta va ser: “A veure, vostè quins llibres ha escrit?”. J.V. Foix s’aixecà de la cadira, li va indicar a quina alçada exacta d’aquell mateix carrer hi havia una llibreria, afegint-hi que el podria tornar a veure’l un cop hagués llegit els llibres.
És cert que tot es desmorona, també les entrevistes, i no ho dic pel moment present (el cas del Foix, ja fa molts anys que succeí), perquè d’individus imbècils n’hi ha hagut sempre, però ara es nota de manera més nombrosa. I es deu també que la societat en general, malgrat que la “fabulosa tecnologia” es va estupiditzant cada cop més, segons assenyalen els que en saben. Ens estem, tots, cretinitzant, tots.
En aquest sentit, Panniker deia que “tota persona entrevistada acaba reduïda als límits mentals del seu entrevistador”. És totalment cert: existeix com una mena d’hipnosi que, com una cobra, l’entrevistat cau rendit als ulls de l’animal.
Succeeix també en els personatges polítics que avui dominen els platós de la política. Llegia, l’altre dia una reflexió d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, demolidora, relativa a la figura del recentment traspassat Rubalcaba, en el qual deia textualment “que el contrast de Rubalcaba amb el patró actual és enorme: polítics sense mèrit, fabricats als media, enllustrats per les xarxes socials, ensinistrats pels assessors d’imatge, pedants sense fonament, mentiders sense vergonya, més narcisos que egocèntrics, venedors postmoderns de locions contra la calvície”. Es referia, certament al Regne d’Espanya, i de manera general al “Club dels polítics”. És a dir, que anotava en el sinuós Ministre Espanyol, la moderació, el sentit d’Estat, el bon to, la recerca de l’equilibri, però també i sobretot franciscanisme i maquiavel·lisme alhora. Per això el traspassat odiava que el comparessin amb l’autor del Príncep...
En aquest sentit vull recordar que els grans personatges de Shakespeare gaudeixen d’un defecte fonamental que a la fi, esdevindrà en la seva ruïna, i és una mena de premonició per als qui es creuen els grans personatges del nostre món polític interior i exterior.
En el cas d’Otel·lo, la gelosia, en el Falstaff, l’avarícia en el d’Antonio, l’arrogància; en el de Romeo, la impulsivitat; en el de Macbeth, l’ambició; en el de Hamlet, la indecisió, el dubte, la incapacitat de prendre una decisió. Val la pena, jugar amb les comparacions encara que siguin només formalment estètiques i anar observant, escoltant i llegint.
I el més important, al meu entendre, és no acudir a la nostàlgia normalment “disciplina” que no és exacta i que junta realitats que no han existit.
El que si que ha existit és que, avui, els ideals- ideals, han canviat i molt. I molts s’estan esmorteint. Per exemple, les persones que lluitaven pel dret a vot i que fins i tot van morir per aconseguir-ho, si avui poguessin veure el segle XXI es quedarien horroritzades quan descobrissin que ara la gent té aquest dret, però no sempre l’exerceix. I que pels interessos d’Estat s’han comés crims i crims, i encara se’n cometen. Sense càstig, és clar.
Al meu modest entendre només cal observar que la societat en què vivim ens enganya a tots nivells i la premsa també hi ajuda ( almenys certa premsa). Com diu David Leonhardt, l’economista americà, “els titulars dels periòdics poden parlar de creixement, però estem vivint en una economia obscura” amb un estancament semblant al de la Gran Depressió. I “igualment”: res de res, la “crisi ja ha 'passat”.
És la banalitat i la mentida pura i estricta. Però encara ens queda – no pas París- sinó els espectacles de massa per atontar-nos més i eixamplar la poca substància de tot. Em sembla, vaja.
Darrerament, al Brasil es fabricà una passarel·la, on es passejaven nens i nenes davant dels possibles adoptants per elegir els millors. Recordeu les fires dels esclaus del segle XIX? O els “comerços de negres” com es deien al segle XIX? O encara més: el que se’n diu concurs de bufetades a Rússia que es distribueixen per això que en diuen xarxes socials, i es proclamen campions els que romanen drets després de rebre quantitats de plantofades.
Després detestem la violència, i sempre que hi ha homicidis i assassinats, mantenim la bandera a mitja asta, i guardem minuts de silenci.
Si algú sap on va la societat li agrairia molt que m’ho expliqués. De veritat! Normalment la majoria derrotada ja diu: “és el que hi ha”. Déu meu!
  • #3 Miquel
    (09/06/19 20:08)

    Us recomano llegir un llibre, si es pot trobar, ja que em sembla que està descatalogat, d'un autor italià, Pino Aprile, sota el títol "Elogio del imbecil", traduït al castellà. Està en la línea d'aquest escrit.

    Respondre
  • #2 Jacobo
    (09/06/19 09:13)

    Des de temps immemorials a les societats se'ls a dominat amb por o amb luxúria, a nosaltres ens a tocat l'última, sent la religió relegada a la correcció política. La infantilització de la societat mitjançant un hedonisme conreat des del poder, i un poder que després de l'aparença de ser elegit està realment manejat per poderosos grups econòmics i polítics que dominen els grans mitjans de comunicació i entreteniment per modelar i manejar a l'opinió pública, per poder construir un ciutadà modèlic a "mida", consumista, estèril, irreflexiu i submís.

    Respondre
  • #1 Cites
    (09/06/19 08:25)

    Cap època ha sabut tantes i tan diverses coses de l'home com la nostra. Però en veritat, mai s'ha sabut menys què és l'home.
    Martin Heidegger

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts